La
magnífica introducció de Martí Sales proporciona una dimensió universal a l’obra agafant com a fil conductor el resum de la
història de la humanitat de Yuval Noah Harari i donant valor a l’imaginari col·lectiu:
“Quina va ser l’argamassa cognitiva que ens agermanaria per
sempre? La construcció lingüística dels mites comuns.”
I a
aquestes pàgines i a l’escenari del TNC tenim la crítica d’alguns dels mites de la societat catalana actual
que s’ofega com la senyora Magda Casals a la qual li
continuen enamorant els estafadors i que podia ser parenta llunyana del Sr
Esteve venedor de betes i fils.
La vella
senyora ha perdut el nord des que sap que el gran pare de la pàtria s’ha venut per alguna cosa més que un plat de
llenties i ha deixat un país podrit i sense aire.
Sap que ara
cal netejar-lo bé:
“Molt llorer caldrà ara perquè
tot quedi net. Zim-zam, zim-zam. No n’hi haurà prou en tot el país.”
La Magda
Casals, dels Casals de tota la vida, al final de la vida agafa una lúcida
bogeria que sempre es agraïda al teatre i a la vida. Sort en té dels
moments onírics que li proporcionen les cançons de Núria Feliu que són un contrapunt
irònic potent i que prenen un sentit profètic:
Quan es capgira el món
i els antics dogmes ja no ho
són,
qui pot creure que encara val
igual,
un amor total?
Per això la pobra dona necessita constantment “l’inhalador” i “que corri l’aire”. Per això morirà ofegada.
Però
primer ha de donar la recepta de les magdalenes que un dia van agradar al
prohom a la néta i ha de redactar una carta ajudada pel sense sostre que volia
somiar sobre la gespa del campus de Bellaterra i no encadenar-se a res. Ara
aquest home goliard sense res ni ningú, és al seu costat per fer li passar els
semàfors que amb les seves filles “només troba en ambre i en
vermell".
Les
filles cada una amb la seva dèria i que no reconeixen a l’antic amic i alguna cosa més. La Clara ha
deixat la seva filologia reduïda a la Norma i la Sandra la seva vocació per la fotografia
amb la qual vol captar l’ànima dels objectes en una
manera comercial de guanyar-se la vida. Sort n’hi ha que encara percep que
arrencar el parquet i deixar a la vista l’antic paviment hidràulic és
un alliberament.
Tant el
lector com l’espectador saben que el
parquet és la crosta podrida i falsa de la societat indecent que vol que quedi
curiós un pis o un país.
Potser
encara queda una esperança i “encara som a temps de
deixar-nos de placebos... i de construir... sobre nous fonaments... menys trontollants...
un somni de veritat.”
Sí, és
clar!
“Això és el que ens agradaria
a tothom. Això és el que, de nens, ens hauria agradat que la mama ens digués a
cau d’orella. Però ja ens hem fet grans.”
Bravo!
Calia posar en solfa tragicòmica l’esperpent nacional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada