Idelfonso Falcones (2016), Els hereus de la terra. Barcelona: Rosa dels vents.

He llegit aquest totxo encara que sabia què m’hi trobaria:  uns personatges amb vides d’infart que són a tot arreu on cal per seguir el fil dels fets històrics. 

Me l’he  empassat  perquè porto a l’ADN  l’Hospital de la Sant Creu i el seu carrer i, a més a més, el pas del segle XIV al XV és una de les meves èpoques preferides, potser perquè hi trobo algun paral·lelisme amb l’actualitat.

Crec que l’he acabat per una mena de fe en la lletra impresa  que tenia a l’adolescència i primera joventut esperant trobar una sorpresa o, fins i tot, més significat al títol que un fàcil calc d' Els pilars de la terra.

Fins i tot, mentre m’empassava la tossuderia se’m va acudir un títol alternatiu, encara que no sigui gens bona en aquesta tasca: Les naus de la terra.  Així quedaria destacada l'analogia que es repeteix i que relaciona els cascs de les naus i els arcs del gòtic civil de les Drassanes i del citat Hospital. Aquesta és l’única metàfora important que m'ha cridat l'atenció i que intenta donar unitat al text.

Total, llegia, divagava i recordava que el mestre Ray Bradbury deia que de tot el que llegeixes en pots treure una lliçó.