dimecres, 27 de desembre de 2017

Els fills del sol. Direcció: Ramón Costafreda i Kiko Ruiz Claverol Guió: Ramón Costafreda, Pepe Coira, Daniel Domínguez i Alfred Pérez-Fargas & Roger Danès




Una pel·lícula diferent amb temes poc habituals com l’exili interior i el moviment naturista.
M’explico.
Els perdedors de la guerra del 1936 que van optar per quedar-se, convençuts que en no haver fet mal a ningú no tenien res a témer, van acabar pagant un alt preu: econòmic, de presó i de desterro per la decisió presa. Malgrat tot, la seva tasca va ser fonamental per aixecar el país i fer brotar guspires d’allò que havia estat l’esperit obert i la tasca educadora de la República.
Pablo Derqui fent de Ferran Calvet

Ferran Calvet és un d’aquest personatges que mereixen sortir de l’anonimat i que aquí està magníficament retratat i interpretat. En el científic català conflueix l’altre aspecte que ha caigut en l’oblit: el pòsit que el naturalisme representa per a l’ecologisme.

En front de la ciència basada en la natura Els fills del sol posa en qüestió la tècnica de la lobotomia, emprada en aquells moments per tractar suposats problemes psiquiàtrics, i en fa un ús metafòric de llarga tradició i que avui revifa, per explicar com es sotmet un individu o una nació.

Però aquesta metàfora és aquí més original i més rica perquè s’enriqueix quan es relaciona amb la gran pregunta: Què és verí i què és medicina al laboratori i a la vida?

La banya de sègol, que apareix ja a l’inici de la pel·lícula,  i la poma de Blancaneus, que surt en boca del Dictador més tard, són dues línies de força que unifiquen i donen sentit al film.

No escric res més.


Els fills del sol diu el que cal i com cal.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada