dijous, 18 de gener de 2018

Harper Lee (2015) Vés i aposta un sentinella. Barcelona: Edicions 62 (El Balancí) Club de Lectura de la biblioteca Can Manyer de Vilassar de Dalt



Començo fent un experiment: intentaré deixar de banda tot allò que no sigui el text.

La Jean Louise abans d’arribar al seu poble es posa “la roba de Maycomb” amb la qual torna a ser el “cavallot” que s’ha convertit en senyoreta de Nova York. La noia torna a casa i ens fa saber que:

“...tinc la sensació que torno al món i que quan surto de Maycomb és com sortir del món “


S’ha d’haver llegit Matar un rossinyol   o  vist la pel·lícula —almenys tenir-ne referències— per entendre tot un munt d’implicacions. De tota manera, si no en sabéssim res, també entendríem que tant la roba com Maycomb són símbols que ens estan parlant d’alguna cosa així com l’essència d’un lloc, que identifiquem, si no amb l’estat d’Alabama, si amb el mític sud dels Estats Units.

No me n’estic sortint gaire de només parlar del text.

Potser m’anirà millor si segueixo la pista del títol.

El famós sentinella prové, com es diu explícitament al text, del verset 6 capítol 21 d’Isaïes.

Això m’ha ordenat el Senyor:
Vés, aposta un sentinella
per anunciar el que vegi.

La Jean Louise diu clarament que necessita un sentinella que li marqui el camí, perquè el seu pare ja no li serveix i no sap què fer. Ja des de la pàgina 37 s’explica que la tia Alexandra li fa tibar les cordes de la consciència “fins que vibraven com una cítara espectral.”

Caldrà que l’oncle Jack li aclareix allò tan evident que  “el sentinella de cada home és la seva consciència” perquè pari  d’enrabiar-se i discutir amb tothom, quan les seves expectatives no encaixen en una realitat complexa.

La consciència que li va esmolar la tieta, s’activa quan s’adona de com ha canviat la seva societat i les contradiccions s’amunteguen: Com es pot compaginar la llibertat federal i els drets humans de les persones de color?



 Altre cop, si no tenim en compte el moment històric de domini dels ianquis sobre el sudistes i de sorgiment de les organitzacions pels drets de les persones de color ens quedarem sense entendre gairebé res.

No aconsegueixo parlar només del text perquè com sempre i, aquí més, text i context són inseparables. I dic que aquí més, perquè en aquesta novel·la em sembla que s'intenta sostenir una tesi que no està prou definida i no es vol que sigui dit. Aleshores, és clar, el relat no acaba de rutllar.

A més a més, intueixo que si no hagués tingut èxit l’obra anteriorment publicada i la pel·lícula corresponent, s’hagués respectat el que semblava la voluntat de Harper Lee fins els seus últims anys de no publicar aquest text.


De tota manera hi ha detalls en la caracterització dels personatges que m’acosten a l’escriptora: Em complau imaginar-me l’oncle Jack com una vella aranya, amb una freqüència d’onda especial i amb un parlar com de taquigrafia intel·lectual.

També he gaudit veient, com la protagonista, encara que estigui al seu món, no acaba d’acostumar-se a entrar als cotxes sense donar-se un cop de cap. S’ha d’esperar al final perquè vigili i no se la foti.

Sembla que ha aprés la lliçó.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada