dimarts, 27 de febrer de 2018

Ari Folman, David Polnsky (2017) El diario de Anne Frank. Barcelona: Penguin Random House





Contar con una magnífica novela gráfica para acercar a los jóvenes lectores del siglo XXI la historia de Ana Frank es una alegría y un placer.


Primera edición en español de Editorial Garbo

Recuerdo la edición censurada que leí en voz alta hace unos cincuenta años durante las clases de labores en el colegio de las Dominicas del Raval de Barcelona. No he releído el Diario de Ana Frank hasta hoy, justo antes de deleitarme con esta adaptación a novela gráfica.

¿Qué debía impulsar a las religiosas a proporcionarnos esta lectura? Seguramente una cierta idea de “apertura” preconciliar que dominaba sectores importantes de la congregación. Supongo que se pretendía formar mujeres cultas con conciencia ético-social,  insertas en la circunstancia histórica que nos tocaba vivir y, sobre todo, autosuficientes. Valores que continúan vigentes.

Creo que Anne Frank continúa siendo un modelo vital imprescindible en el siglo XXI, más aún, cuando las inevitables y escasas secuelas del tiempo han sido pulidas en una adaptación no solo fiel, sino coherente y atractiva.

Las metáforas visuales se sobreponen y combinan con las utilizadas por la autora por ejemplo con la animalización de los personajes. 



Las imagenes también plasman en imagenes el ansia de conseguir la igualdad de opartunidades de la mujer:

"Creo que todo el concepto de que el tener hijos constituye un deber de la mujer, cambiará a lo largo del próximo siglo, dando lugar a la estima y a la admiración por quien se lleva esa carga al hombro, sin rezongar y sin pronunciar grandes palabras." 
P. 353 de la edición Debolsillo.




También el sentido del humor y la pervivencia de la obra 



Quizás lo más sorprendente  sean las grandes viñetas que plasman emociones jugando con conocidas obras de arte. 



Sólo un aspecto echo en falta: el amor por la lectura y por la escritura que se desprende del texto.  En este mundo tan visual me emociona leer las palabras de la joven que no pudo llegar a cumplir su sueño de ser escritora:

"Quienes no escriben no saben lo bonito que es escribir."

dimarts, 20 de febrer de 2018

Jesús Moncada (1988), Camí de sirga. Barcelona: La Magrana. Club de Lectura de la Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt





A Nelson, personatge genial, “...el temps li ballava en el cervell com una baldufa”. 

Com una humil i ben construida baldufa ballen les dates a Camí de sirga

Des de principis del segle XX fins que el 1971, quan les aigües del pantà soterren la vella Mequinensa, anem amunt i avall de la línia temporal girant, però sense perdre el nord.

Sentim al moll de l'os que la vida serà diferent, a partir de la mort del poble que s'havia significat per roig, encara que una part de la memòria romandrà “agarrada com una arrel sota les aigües del Segre i del Ebre”. Aquestes pàgines són aquesta arrel, un cor polifònic de memòries que l’autor atrapa i elabora:

“Potser els carrers, les places, les cases, els dos rius, amollaven desesperadament els records perquè algú els recollís abans de la demolició i de l’escampadissa ineludible.” P. 36.

Els objectes tenen memòria, a vegades màgica, com l’harmònium que després d’haver tocat himnes com “La Internacional”, agafa un aire revolucionari en tocar els glòries.

Les evocacions, fins i tot, poden trobar-se i complementar-se:

“els records provocats per les endolades entre els parroquians del Café del Moll s’acoblaren com les peces d’un trencaclosques...” P. 257.

Els personatges, que representen el fris social del poble, singulars i irrepetibles, també ballen lligats al fil de la història i, sobretot, tenen véu pròpia.

Altre cop el text ens dóna la clau de la riquesa de llenguatge i de la sornegueria que destil·la: 

“Assegut vora els jugadors, observava, escoltava i aprenia amb avidesa no solament els secrets del joc, el que menys li  importava, sinó alguna cosa més amagada, un solatge vilatà vell com els rius, present en les figures congregades al voltant d’una taula amb el pretext d’unes cartes.” P. 296.

Imagino l’autor fent com l’apotecari Honorat: observar, per treballar després aquest llenguatge que ens sembla tan autèntic, un llenguatge que no pot quedar colgat pel riu.





Un riu immutable que no guarda memòria de cap batalla, que encara que llisca “amb indiferència entre el silenci de trinxeres buides...” no deixa “de cabdellar i descabdellar” el fil de l'existència. La vella Carmela sap que hi ha coses que “no s’esborren mai de la vida” “com l’Ebre i com el Segre”, sap “que l’aigua mai no acaba de passar”.

Potser perquè sembla que hagi llegit Heràclit i Parmènides la Sofia la punxa dient: “Guaita la setciències!”

La filosofia, com la història, està passada aquí pel sedàs de la véu popular.
El riu és més que un símbol és una artèria viva d’una bellesa recreada amb paraules que ens pinten més d’un quadre impressionista que deixa una imatge gravada a la ment:

Claude Monet, Impressió, sol naixent

“...la barca, una ombra blava retallada a contrallum contra el sol de color carabassa, s’allunyava de la vora.”

Sembla tan senzill, com el ball d’una baldufa.







diumenge, 11 de febrer de 2018

Agon! Músiques a l’antiguitat al Caixa Fórum i Pere Danès i Montserrat Morera (1999) Niké vol dir victòria. Barcelona: Alfaguara/Grup Promotor

Les dues exposicions que, per uns dies, coincideixen al Caixa Fórum de Barcelona m’ha fet ben present la nostra novel·la publicada l'últim any del segle XX i gairebé exhaurida.




He gaudit amb la multitut de representacions de Niké que hi hem trobat.


 M’he aturat davant de les representacions d’Orfeu el mite del qual vam utilitzar en l’elaboració de la trama, després de viatjar a Grècia amb els nostres fills, als quals vam dedicar el llibre.


Ara, gairebé vint anys més tard de la presentació de la novel·la i amb el tema, com tots els clàssics ben vigent, em pregunto si té sentit tornar-la a editar posada al dia.




dimecres, 7 de febrer de 2018

Joan Ponç Diàbolo

Els quadres de Joan Ponç sempre m’expliquen contes.


Hi havia una vegada un jove artista que es va enamorar de l’obra de Cezanne perquè tenia l’ànima geomètrica.
Va recrear una de les natures mortes del mestre i en va fer tres variacions juganeres que captiven i fan dubtar del que es veu. Fan anar al país on les ombres tenen vida pròpia i les fruites incuben llumetes espurnejants amb les quals tot gat voldria jugar-hi.


Dues de les variacions


El món que Joan Ponç comença a crear enganya l’ull i és d’un enginy travesser i enjogassat. Comencem a caminar per un camí sovint tenebrós amb clapes de llum on les coses no són el que semblen.


Temps va ser temps que per aquest camí va trobar amistat i bona companyia. Amics artistes amb un poeta van agafar una barca per anar des de Port de la Selva a Port lligat a veure al mestre Dalí. Van tenir mala travessa, plena d’esculls i de perills i el nostre pintor en va fer un quadre: Nocturn.



Gran com un mural trompe l’oil superant tot decorativisme, carregat de símbols i d’antítesis sense síntesi: sol i lluna, mariners vestits de tauler d’escacs seguint a aquell que fent el mort guia cap a la roca d’on una música de flauta els atrau, el gall amb barret de copa que espera la matinada per cantar als reflexos i a les ombres i l’arlequí que diu les paraules màgiques, el poble de pagès i el temple clàssic, el peix del qual surt la signatura de Ponç subjectat amb una mà reivindicativa i la seva ombra que presideix el cel aclarint la foscor irisada de la nit blava.  Viatge iniciàtic dins una geografia transformada per obra i gràcia de la imaginació surrealista.
El poeta del grup d’amics era J.V. Foix que va escriure la “Balada dels cinc mariners exclusius i el timoner que era jo" que comença així:

A mitja nit navegàvem
A tres milles de Cap Gros;
Érem cinc a cos de sarja
I el timoner vestit d'or.
Els quatre vents de la barca
Bufaven de cara nord,
Ençà i enllà flamejava
un Ull coronat de flors.
Quan érem prop de Talabra
Algú ens cridà pel nom:
Era una pedra, era un arbre,
Un casull entre vinyots
O el somriure d'una balma
Que paria dues fonts.
El patró ens demana calma
I mirem els fars d'escorç;

Passats anys i panys l’artista metafísic des dels ulls gairebé clucs ens il·lumina i fa miniatures de les criatures geomètriques i robòtiques que ha creat en unes capses secretes on deixa el seu secret.

Joan Ponç fa seves les paraules poètiques del vell amic:


És quan dormo que hi veig clar 
Foll d’una dolça metzina.