A Nelson, personatge genial, “...el temps li
ballava en el cervell com una baldufa”.
Com una humil i ben construida baldufa ballen les dates a Camí de sirga.
Des de principis del segle XX fins que el 1971, quan les
aigües del pantà soterren la vella Mequinensa, anem amunt i avall de la línia
temporal girant, però sense perdre el nord.
Sentim al moll de l'os que la vida serà diferent, a partir de la mort del poble que s'havia significat per roig, encara que una part de la memòria romandrà “agarrada com una arrel sota les aigües del Segre i del Ebre”. Aquestes pàgines són aquesta arrel, un cor polifònic de memòries que l’autor atrapa i elabora:
Sentim al moll de l'os que la vida serà diferent, a partir de la mort del poble que s'havia significat per roig, encara que una part de la memòria romandrà “agarrada com una arrel sota les aigües del Segre i del Ebre”. Aquestes pàgines són aquesta arrel, un cor polifònic de memòries que l’autor atrapa i elabora:
“Potser els carrers, les places, les cases, els dos rius,
amollaven desesperadament els records perquè algú els recollís abans de la
demolició i de l’escampadissa ineludible.” P. 36.
Els objectes tenen memòria, a vegades màgica, com l’harmònium
que després d’haver tocat himnes com “La Internacional”, agafa un aire
revolucionari en tocar els glòries.
Les evocacions, fins i tot, poden trobar-se i
complementar-se:
“els records provocats per les endolades entre els
parroquians del Café del Moll s’acoblaren com les peces d’un trencaclosques...”
P. 257.
Els personatges, que representen el fris social del poble,
singulars i irrepetibles, també ballen lligats al fil de la història i, sobretot,
tenen véu pròpia.
Altre cop el text ens dóna la clau de la riquesa de
llenguatge i de la sornegueria que destil·la:
“Assegut vora els jugadors, observava, escoltava i aprenia
amb avidesa no solament els secrets del joc, el que menys li importava, sinó alguna cosa més amagada, un
solatge vilatà vell com els rius, present en les figures congregades al voltant
d’una taula amb el pretext d’unes cartes.” P. 296.
Imagino l’autor fent com l’apotecari Honorat: observar, per
treballar després aquest llenguatge que ens sembla tan autèntic, un llenguatge
que no pot quedar colgat pel riu.
Un riu immutable que no guarda memòria de cap batalla, que
encara que llisca “amb indiferència entre el silenci de trinxeres buides...” no
deixa “de cabdellar i descabdellar” el fil de l'existència. La vella Carmela sap que hi ha coses que “no s’esborren mai
de la vida” “com l’Ebre i com el Segre”, sap “que l’aigua mai no acaba de
passar”.
Potser perquè sembla que hagi llegit Heràclit i Parmènides la
Sofia la punxa dient: “Guaita la setciències!”
La filosofia, com la història, està passada aquí pel sedàs de
la véu popular.
El riu és més que un símbol és una artèria viva d’una bellesa recreada amb paraules que ens pinten més d’un quadre impressionista que deixa una imatge gravada a la ment:
 |
| Claude Monet, Impressió, sol naixent |
“...la barca, una ombra blava retallada a contrallum contra
el sol de color carabassa, s’allunyava de la vora.”
Sembla tan senzill, com el ball d’una baldufa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada