dimarts, 20 de febrer de 2018

Jesús Moncada (1988), Camí de sirga. Barcelona: La Magrana. Club de Lectura de la Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt





A Nelson, personatge genial, “...el temps li ballava en el cervell com una baldufa”. 

Com una humil i ben construida baldufa ballen les dates a Camí de sirga

Des de principis del segle XX fins que el 1971, quan les aigües del pantà soterren la vella Mequinensa, anem amunt i avall de la línia temporal girant, però sense perdre el nord.

Sentim al moll de l'os que la vida serà diferent, a partir de la mort del poble que s'havia significat per roig, encara que una part de la memòria romandrà “agarrada com una arrel sota les aigües del Segre i del Ebre”. Aquestes pàgines són aquesta arrel, un cor polifònic de memòries que l’autor atrapa i elabora:

“Potser els carrers, les places, les cases, els dos rius, amollaven desesperadament els records perquè algú els recollís abans de la demolició i de l’escampadissa ineludible.” P. 36.

Els objectes tenen memòria, a vegades màgica, com l’harmònium que després d’haver tocat himnes com “La Internacional”, agafa un aire revolucionari en tocar els glòries.

Les evocacions, fins i tot, poden trobar-se i complementar-se:

“els records provocats per les endolades entre els parroquians del Café del Moll s’acoblaren com les peces d’un trencaclosques...” P. 257.

Els personatges, que representen el fris social del poble, singulars i irrepetibles, també ballen lligats al fil de la història i, sobretot, tenen véu pròpia.

Altre cop el text ens dóna la clau de la riquesa de llenguatge i de la sornegueria que destil·la: 

“Assegut vora els jugadors, observava, escoltava i aprenia amb avidesa no solament els secrets del joc, el que menys li  importava, sinó alguna cosa més amagada, un solatge vilatà vell com els rius, present en les figures congregades al voltant d’una taula amb el pretext d’unes cartes.” P. 296.

Imagino l’autor fent com l’apotecari Honorat: observar, per treballar després aquest llenguatge que ens sembla tan autèntic, un llenguatge que no pot quedar colgat pel riu.





Un riu immutable que no guarda memòria de cap batalla, que encara que llisca “amb indiferència entre el silenci de trinxeres buides...” no deixa “de cabdellar i descabdellar” el fil de l'existència. La vella Carmela sap que hi ha coses que “no s’esborren mai de la vida” “com l’Ebre i com el Segre”, sap “que l’aigua mai no acaba de passar”.

Potser perquè sembla que hagi llegit Heràclit i Parmènides la Sofia la punxa dient: “Guaita la setciències!”

La filosofia, com la història, està passada aquí pel sedàs de la véu popular.
El riu és més que un símbol és una artèria viva d’una bellesa recreada amb paraules que ens pinten més d’un quadre impressionista que deixa una imatge gravada a la ment:

Claude Monet, Impressió, sol naixent

“...la barca, una ombra blava retallada a contrallum contra el sol de color carabassa, s’allunyava de la vora.”

Sembla tan senzill, com el ball d’una baldufa.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada