TOTES LES ENTRADES

dimecres, 21 de març del 2018

Martí Domínguez (2017), L’assassí que estimava els llibres. Barcelona: Proa



L’assassí que estimava els llibres és una novel.la atípica, un “complicat encreuat” literari farcit d’ ironia amb trets costumistes i de roman a clef. És una obra intel·ligentment divertida, no freqüent en el panorama literari actual. 

Com trobem sovint a les novel.les detectivesques els personatges són comparats a animals diversos, però aquí no només apareixen imatges clàssiques com la de la “gata rabiosa” sinó que hi trobem joies:

El inefable negociant Eugeni Garín entra a casa amb el “crit ornitològic” d’ “Ave”, les llàgrimes corren per les galtes de Carolina com “una corrua de formigues albines” i el marginat intel·lectual progre Gregori Cantallops s’està difuminant com “un peix quan cau lentament dins una fosa marina i va perdent pigmentació.” P. 32-33.

Parlant de peixos, trobem un símbol que es repeteix com a leitmotiv humorístic seguint la beta a l’afició de pescar de Xeniet, fill del prohom Garín que mereix que m’hi aturi.

En el mateix moment que “pesquen” el noi en un bon embolic amorós, el Garín junior pesca un gran llobarro. No només això, sinó que l’escenari vora el mar és una paròdia de l’escenografia romàntica que reflecteix l’estat d’ànim dels personatges, allò que Gabriel Ferrater anomenava “el correlat objectiu” seguint T.S. Eliot. Qui se’n recorda ara d’això? Quatre amants de la teoria literària que ens estem quedant pàl·lids com en Cantallops. 

Però a mi em fa gràcia imaginar-me el beneit de Xeniet, a qui va gran l’escenari romàntic, tractat com si fos el passejant davant el mar de la pintura més cèlebre i ja convertida en tòpic de Fiederich.


“Allí, fent equilibris sobre una roca relliscadissa, valorava la seua situació. En aquells esculls de l’espigó, amb les ones braves colpejant les roques algoses, poblades de pagellides i caragols, i de crancs peluts i lluents, trobava la pau interior. De vegades, era l’única pescador, i des de la punta llançava l’esquer a l’horitzó, en una imatge de rerefons romàntics, que ben bé podria haver pintat Fiedrich.” P. 101.

 La línia metafòrica dels peixos és més llarga, així la mare preocupada pel fill que no troba al seu entendre la parella adequada no pot suportar els monstres marins que pesca Xeniet :“com si aquelles bèsties foren una mena de materialització vivent del grau de pertorbació mental del fill.” P. 127.

 Si el xiquet es tira a la pesca, la família pagesa de la seva última xicota està arrelada a la terra i la relació de la parella està justificada com un empelt que pot ser oportú: cal pescar al pescador. 

No són els únics que senten la crida de la terra, el comissari Tena, també, i aquesta serà la seva perdició. Seduït per un personatge, que sembla sortit d’un oli de Monet, aconseguirà saber qui hi ha al darrere d’aquest joc de pistes amb llibres justament allí on passa més bones estones, en el tros de terra que conrea amb afició.

“Aquelles menudències agràries eren un bàlsam per a l’esperit torturat de l’inspector. Les pluges de la tardor havien esllavissat un dels marges de pedra seca, i es disposava a dedicar-li un temps (...) va mirar el marge solsit i, tanmateix, per unes pluges, tampoc massa fortes, s’havia esfondrat d’una manera inesperada...” P. 169-172.

Encara que ja se sap: “Res és el que pareix.”

L’autor utilitza molt bé els llibres, títols i continguts significatius,  com a “ganxos” per anar tirant de la troca de la trama i, alhora, aprofita la tradició literària per anar-hi jugant tal com el narrador diu que fa Quim Monzó:

“De la mateixa manera que el passejant per un prat arrossega després del seu pas tot tipus de llavors a la roba, també el que passeja per qualsevol text literari es veu sotmès a un procés de captació, sovint tan parasitari com el millor ganxo vegetal conegut.” P. 242.





I rere tota la conya, una crítica dels costums socials a la manera de Larra: la mort de la intel·lectualitat, la decadència de la Universitat,  el menyspreu de tot allò que s’ignora, la conxorxa dels necis, la pèrdua dels valors de la Il•lustració. En fi, la desaparició d’aquells que com Joan Francesc Escrivà pensem que: l’únic motor del veritable progrés és el conreu de la cultura i que encara tenim el plaer de llegir per gust obres com aquesta.






dijous, 15 de març del 2018

Andrea Camilleri (2017) La piràmide de fang. Barcelona: Edicions 62. Traducció de Pau Vidal Gavilán. Primera edició 2014



Ho ha tornat a fer.
Camilleri ens regala una novel·la apassionant centrada en una metàfora que és la clau de la història.
Escrita quan tenia 89 anys i sense prou vista, l’ha dictat a una secretària tot imaginant-se els personatges com si fossin dalt d’un escenari. Tota la seva experiència de director teatral i de mag del diàleg queden paleses.
El títol obre la porta a un món fosc on no para de ploure i ple de fang, de tota mena, que ho empudega tot:
“La fangada com una forma de sangada, perquè havia entrat en la sang del país, se n’havia convertit en part integrant.” P. 45.
La piràmide de fang es converteix en el símbol de la fragilitat real d’unes constructores amb irònics noms poètics: Albachiara, Soledoro i Rosaspina.
Aquestes empreses mafioses estan ben blindades i sembla que ningú pot entrar i desfer-ne l’entrellat corrupte, però al comissari Montalvano no li ha arribat el fang al cap i troba l’astuta i perillosa manera de, sortejant la lletra de la llei, trobat una porta d’entrada i, al menys, escapçar la piràmide.


“Sabia que a la piràmide de Kheops durant molt de temps no hi va poder entrar ningú perquè no aconseguien trobar l’accés? Fins que un bon dia una persona va agafar i hi va fer un forat, un forat no autoritzat pels vigilants...” Diu el jutge Jacono a la pàgina 235.
Gràcies, Andrea Camilleri, per deixar sempre una porta oberta a l’esperança!




dimarts, 6 de març del 2018

Blade Runner vs Blade Runner 2049. Com llàgrimes en la pluja



En  cap moment de Blade Runner 2049 apareixen les paraules que Rutger Hauer va pronunciar al terrat del llegendari edifici Bradbury de Los Angeles fent de replicant:

“He vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d’Orió. He vist raig–C brillar en la foscor prop de la Porta de Tanhaüser.  Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja. És hora de morir.”


A Blade Runner 2049 aquestes paraules impregnen, com la pluja, tota la pel·lícula.
No només perquè els personatges ploren a doll i la pluja es fon amb les llàgrimes, no només perquè l’aigua i la neu continuen sent matèria poètica, no només perquè els records dels antics fotogrames reviuen amb els nous junt amb imatges d’ulls, plans de la ciutat futurista en picat i existencials clarobscurs.
Trenta-i-cinc anys no han passat en va: l’enginyeria genètica ha avançat mentre que la frontera entre robot i humà s’ha anat difuminant, la societat post-industrial ha donat totalment pas a l’era digital, les dones ens hem fet més visibles i l’esclavitud, evident o soterrada, continua existint.

Oscar 2018 als millors efectes visuals
De tot això dóna fe Blade Ranner 2049 amb una trama entortolligada que contrasta amb la més simple de l’original. Sembla que el director i el seu equip, entre els quals hi ha els creadors de la història Ridley Scott i el guionista Hampton Faucher, tinguin la intenció de crear-ne una saga.

La recent aparició de tres curts —Blude Runner Black Out 2022, 2036: Nexus Dawn i 2048 Nowhere to Run— que omplen el buit de la ficció entre l’espai temporal entre les dues i els fils oberts de l’argument de l’última entrega ens fa pensar que això continuarà.
L’obra mestra inicial ha germinat en un film que li ret digne homenatge, encara que s’enyori la música de Vangelis.
L’empremta de Blade Runner no s’ha perdut com llàgrimes en la pluja, s’ha fet matèria argumental i ha cristal·litzat, per exemple, en el suggeridor  personatge de la creadora de records. La científica que dota de memòries als replicants fabrica imatges amb el mateix material que ho fa el cinema, el material del qual estan fets els somnis.


Hi ha vivències i emocions que perduren una mica més que llàgrimes en la pluja. L’art lluita contra corrent per fer-ho possible.

Del tot merescut l'Oscar 2018 a la millor fotografia per a Roger A. Deakins amb 
Blade Runner 2049

 Aquí en teniu un tast.