divendres, 13 de juliol de 2018

Víctor Català (2017), De foc i de sang. Barcelona: Club Editor Jove. Antologia i postfaci de Lluïsa Julià




Caterina Albert em continua seduint.

No és només pels temes ben vigents: l’infanticidi, els atemptats, el maltractament i el treball no reconegut de les dones, la indefensió de la infantesa i de la vellesa, la fotesa de les convencions socials o la bogeria.

No només per les imatges que ens espavilen els sentits:

Déu me guardi d’aquells homes, amb tuf de gos de la suor covat.” P 15.

O ens humanitzen una masia:

Com si la casa tingués mal de panxa.” P. 36.

O ens fan veure un crit com “una serpentina sonora”, contemplar uns infants a la platja “amb la foscor i la gràcia de petits bronzes d’art”, les cabanes de les vinyes com “estranys monstres acèfals” i un llagut com “una gran libél.lula.”

Sinó també perquè converteix en símbols realitats quotidianes, com a “La jove. Tot pastant”, on l’acte d’amassar el pa es converteix en correlat d’una manera de construir-se la vida, mentre que el pastador recòndit passa a ser l’habitació pròpia des d’on la protagonista espia la realitat i, en la mesura d’allò possible,  modela el seu paper en el món.

Rere aquest personatge, intueixo l’autora, observant les glòries i misèries humanes per escriure paràgrafs com aquest:

“ ...tot quan restava de viu en la seva persona estaria vinculat per arreu al pastador; en aquell ombrívol i misteriós pastador, sagrari d’estranyes facècies, en el que havia passat ella tan llargues hores i en el que havia oït, sense voler, tantes paraules, i, sense voler, espiat tants actes que havien de resultar font i objecte de les més punyents reaccions que, a voltes, poden sotragar el míser cor humà.” P. 132.

Acabat de copiar aquest fragment, se’m fa evident que encara queda una raó més per rellegir Víctor Català. L’elegància dels seus amplis i rics períodes oracionals que bressolen les paraules triades amb cura. La prosa humanística senyorívola i, alhora, lleugera;  rítmica i, alhora, contundent, com d’estàtua grega reviscuda.

Acabo, perquè em sembla que ve a tomb, amb un fragment d’un poema inèdit de l’autora, extret del Museu-Arxiu de Víctor Català a L’Escala.

Perdurança

Des del fons lluminós dels anys i els segles,
els tresors soterrats van ressorgint,
i són les velles regles
les que a les noves regles van nodrint.

Cauran d’avui les formes transitòries
i de l’antiga història les memòries
damunt l’àuria sorra s’escriuran.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada