dijous, 26 de desembre de 2019

Pere Martí i Bertran, Núria Tomàs Mayolas (2019), Tinc un tanc de joguina. Barcelona: Aquiara books




El nou llibre de Pere Martí i Bertran és un poema pacifista, podria ser un poema de Nadal i tot, que ens fa desitjar ser com el nen que tenia un tanc de joguina i va transformar les joguines bèl·liques en eines i els camps de guerra en camps de conreu. 

Hi trobarem paraules planeres, les justes i un estil que té l’elegància de la senzillesa. És tot el que cal per transformar el joc en vida i no posar la vida en joc.

Núria Tomàs Mayoles, la il·lustradora, ha amplificat el missatge fent una mena de collage entre el joc digital i el tradicional. Les imatges, plenes de dinamisme, també s’han de llegir i des del principi, perquè les lletres del títol que semblen compostes de píxels ens avancen la representació dels somnis del nen que tenia un tanc.




Cada il·lustració es un plaer. Totes mereix una observació detinguda i totes conviden a la reflexió. M’aturo, només, en una metàfora visual: un teler d’on sorgeixen les lletres i, alhora, els animals de granja que poblaran, com els arbres, el cereals i les hortalisses el camp transformat en productiu. Bona manera per dir-nos que, en aquestes pàgines, la pau sorgeix del teixit del text!

Ens trobem davant d’un llibre imprescindible que els Mags d’Orient han de portar al sarró.





dimecres, 4 de desembre de 2019

James Salter (2018) L’última nit. Barcelona: L’altra editorial. Traducció d’Alba Dedeu




Deu relats que trasbalsen perquè remouen des d’institucions fins a somnis oblidats o records mig esborrats. Deu relats que tenen com a divisa la subtilitat i on no falta ni hi sobra res. A vegades he de rellegir per no perdre l’ombra d’una sospita o el doble sentit d’una imatge, però ho faig de grat: són textos tan rics que pouen aigua fresca i, alhora, tèrbola de les profunditats de l’ànima.

La dualitat oreja la prosa de Salter que mostra, a parts iguals, la inquietud i la placidesa d’allò inevitable de la mateixa manera que descriu en dues pinzellades,  sovint contraposades,  els personatges:

«La Jana, la seva dona, tenia una boca pansida i una pitrera bonica»

Detalls que marquen la diferència, que individualitzen i m’apropen al món que ens proposa l’autor:

«...es va gratar els braços amb ungles de cabaretera.»
«No, no estic marejada. Em moro de càncer.»

Hi ha paraules que son com cometes només visibles en un moment determinat, l’instant precís en el qual les caça l’escriptor. Així mateix hi ha instants decisius que cal atrapar:

«Demà ja no hi serà. Només es veu una vegada.»
«La seva germana em va fer tastar la primera ostra»
«Has perdut la teva oportunitat»

Tots els contes tenen un punt d’inflexió, un nus, a partir del qual no hi ha camí de tornada. Aquí hi ha el epicentre de la seva força que s’irradia a tot el text i fa que el ritme flueixi, com l’aigua que passa del pou al canaló del rec, per on vol el narrador entre mig de diàlegs contundents que ens fan saltar de la cadira, interrompre la lectura per recuperar-nos i, tot seguit, continuar per no perdre cap detall.

«Li he preguntat si encara t’agradava que et fessin mamades.»
«Hi ha dones que pensen com policies.»
«Mira, ell en tenia quaranta-cinc, jo divuit. Vull dir, a veure si m’entens. No aixequem tan de presa el teló.»

Sempre les imatges ben lligades al tema del relat que ens enlluernen:

«Li hauria llepat els palmells com un vedell llepa la sal.»

I en el fons la vena clàssica , els camins en la mar d’Odisseu, el patrici ciceronià que planta arbres dels quals no gaudirà els fruits i, sobretot, el dificultós pas a l’altra riba del Leteo que comporta perdre la memòria. L’instant més decisiu de tots, com el cometa que no es tornarà a veure, el que evoca «L’última nit» i que, al final, ens dona la clau del poder de la literatura de Salter:
«Així era la vida.»