dilluns, 18 d’abril de 2022

Juli Vallmitjana (2018). De la ciutat vella. Edicions de 1984 (Mirmanda). Edició d'Enric Casasses


Com diu Enric Casasses reelaborant una metàfora de Joan Maragall, Juli Vallmitjana: 

 «Mostra i diu quina és la sang amb què es pasta el fang dels carrers de Barcelona.» 

El temps passa, però sang velles i noves continuen pastant el mateix fang pels carrers de la ciutat , encara que faci  anys que molts hagin desaparegut sota la Via Laietana o sota l’Avinguda de les Drassanes. 

El fil conductor dels escenaris retratats podria ser el d’una novel·la de fulletó romàntic que tira cap a naturalista: una noia pobre i bonica, la Laia, que sembla trobar el príncep blau i que acaba caient en el fang del seu entorn, però allò més interessant és precisament això: l’ambient de cafès, de tavernes, de jocs i balls, d’alguns cercles artístics i intel·lectuals, de passejades per la ciutat i d’interiors sòrdids. Un món on es parla tal com raja amb un llenguatge que encara cueja: el xava. 

Hi ha escenes que colpeixen com la de l’accident a la fundició que provoca la fugida de la feina de Fermí, el pretès príncep blau, o com la de la mort del pare de la Laieta; mentre que n’hi ha altres de satíriques i de punyents amb un bon contingut de crítica social. 

Per raons personals, he seguit amb plaer la passejada del Fermí la nit que marxa de casa pel barri gòtic, la plaça del Pi i la Rambla per acabar a les portes del Cementiri del Poble Nou tot buscant una epifania. Sorolls, colors i olors es combinen durant el trajecte perquè, sobretot qui ha fet sovint aquest camí, es senti seguint les seves petjades. 

Petjades amb les quals m’hi reconec perquè porten enganxades a la sola el fang d’aquests carrers.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada