 |
| llegirencasdincendi.cat/2018/03/viver-de-revolucionaris-demili-salut/ |
Emili Salut és un testimoni excepcional que relata amb coneixement de causa i emoció la vida de les treballadores i treballadors del Raval a finals del segle XIX i principis del XX.
Vuitanta anys separen la primera edició d’aquesta i el llibre continua sent més que vigent, necessari, perquè, no només hi queden paleses les successives onades d’obrers, menestrals i comerciants que han viscut en aquests carrers i que han lluitat per una vida justa i digna, sinó també, la necessitat d’una educació i d’una organització comunal per aconseguir fites que avui ens semblen evidents com la jornada de vuit hores. També queda de manifest per una part, la natura acollidora, alegre i solidària de bona part dels veïns del Raval i per l’altra, la denigració del barri.
«Hem vist ressorgir a les dones joves i plenes d’energia d’aquell tros de ciutat tan anguniosa, que també sempre eren les primeres a manifestar-se, tota vegada que podem recordar que foren les dones obreres del districte cinquè les primeres en posar-se el llacet blanc al pit, en senyal de protesta contra la guerra del Marroc, manifestació pacífica que fou el preludi de la Setmana Tràgica; com també anys després, quan la nostra ciutat tocava les conseqüències de la Guerra Gran, foren també les dones del mateix districte les que iniciaren i organitzaren la gran protesta obrera contra l’encariment de la vida.»
 |
| www.iefc.cat |
Per a mi, la lectura del llibre de Salut ha estat ha representat posar paraules a allò que va viure l’Oriol Macià, un meu personatge de ficció que es va formar com a anarquista al barri de la mateixa manera que ho va fer l’autor. Els he convertit en amics: junts van anar a l’escola La Galera que es ressentia d’haver estat una presó, junts van educar-se a l’Ateneu Enciclopèdic, van veure les cordes de presos, les execucions al garrot vil, arribar els derrotats de les guerres colonials i cremar esglésies, van parlar a les societats i a les assemblees, van participar en vagues com la de «La Canadiense» i van viure el pistolerisme. També van anar a balls, al cafè Espanyol, a moixigangues i amb les colles de les caramelles, potser fins i tot, van anar a la guerra i es van exiliar plegats.
Segurament festejaven així la Pasqua:
«... també la manera assenyalada amb què es festejaven les diades de Pasqua, fent espetegar la pólvora en l’arribada de les societats corals, que amb virolades barretines i el blanc mocador de punta al coll, amb marcialitat, arrenglerats i marcant el tipus acompanyats amb la tonada alegre d’un pasdoble, els cors desfilaven seriosament, sota l’abundant ruixim dels focs de bengala, aguantant a les espatlles, branques florides de les que hi penjaven conills i pollastres; espectacle aquest que recordava quelcom la llegendària popularitat dels timbalers del Bruc i dels voluntaris de la guerra d’Àfrica tornant victoriosos d’haver fet la gran costellada.»
En aquest fragment observem la ironia que traspua el text i que li dona el valor afegit de marcar sempre una distància crítica amb allò que observa i ens va reviure.
Veiem en aquest altra fragment, com aconsegueix fer-nos arribar l’ambient del discurs que pronuncià Salvador Seguí al míting de les Arenes arran la vaga de «La Canadiense»:
«Aquella nit, Seguí, en la màxima fortitud de la seva vida, als trenta-dos anys, li calgué esmerçar tota la seva intel·ligència per pronunciar el senzill i a la vegada discurs de les Arenes, que tingué per objecte assolir la realització d’una missió compromesa de veres, com ho era l’aconsellar una treva de pacificació, entre una tempesta d’odis i passions humanes. Fou interessant l’escoltar l’orador obrerista aquella nit, despullat de vanitosa demagògia, sense afectació i amb els braços desplegats, amb gest natural d’un caient conciliatori, el coll inflat, la veu potent i la dicció enèrgica; enfrontat enmig d’una grandiosa multitud que imposava, descontenta i ambientada per la violenta repressió i pels sagnants atemptats d’aquells dies...»
Encara que Emili Salut deixi escrit que no té la pretensió de voler oferir belles pàgines d’estètica literària, sinó que el seu objectiu és descriure l’intens sofriment d’unes innominades generacions; aconsegueix les dues coses perquè ens parla, a través del temps, d’una realitat que és la nostra amb saviesa i l’emoció.
