TOTES LES ENTRADES

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris #CésarMillán #MontserratMoreraEscarré. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris #CésarMillán #MontserratMoreraEscarré. Mostrar tots els missatges

diumenge, 17 de maig del 2026

Elisenda Solsona (2025) Mammalia. Barcelona: Males Herbes



Llibre fosc.

Llegit en dies d'hivern amb pluja i vent, em va semblar que notava el gust de cendra, l'olor de sofre i la manca d'oxigen del planeta de Mamalia. 

El món que acabo de deixar al tancar el llibre és el nostre en una altra dimensió: Elisenda Solsona ens obliga a passar pels forats de cuc que calguin per anar endavant i enrere en el temps. Des d'una societat on parir és un privilegi, a una altra on unes dones neandertals són explotades com a ventres de lloguer. El paral·lelisme amb l'actualitat és evident i la perspectiva que s'albira de la nostra societat, de les més negres.

Alló que més m'ha interessat és la recerca dels records d'infantesa que marquen la nostra identitat, no només la part que es converteix en un thriler detectivesc on les pistes es van encadenant fins arribar a l'objectiu final i que mou la intriga; sinó l'anàlisi psicològica dels personatges amb noms pròpis, la percepció viva dels sentiments i de les emocions, sobretot, les que desperten les olors.

«Engendrar la culpa com si fos una llavor plantada al mig del cervell, inserida ben bé al fons amb el polze. A la força. P. 95.

«Vaig notar l'olor d'humitat de que tant parlava la Sara. Era una olor que se't filtrava renovada pels porus i et feia sentir, no ho sé, més calmada, potser? La pell destensada, suau. Els pulmons desenganxant-se.» P. 55.

I, quan l'estil de frase curta que va per feina es demora una mica, em fa gaudir.

Per altra banda, el laberint d'instal·lacions sanitàries soterrades, coves, passadissos i ascensors acompleixen la seva funció simbòlica  d'ofegar a qui si perd, però jo he tingut ganes d'escapar-me'n abans d'hora. 

L'instint de la pervivència com a espècie que ens porta a reproduir-nos s'està extingint i, només pot ser substituït per una tornada a les arrels i per la creació. L'art dona sentit a la vida i es converteix en una cova-casa, on passar l'hivern que sembla que no s'acabarà mai.

«L'habitació dels mals endreços on m'imaginava la llum del capvespre il·luminant un bressol la convertiríem en despatx. I hi escriuria la seva primera novel·la de terror. I també faríem el nostre primer còmic.» P. 261.

De moment, un llibre de terror s'ha publicat amb èxit i fins i tot s'ha traduït al castellà amb una coberta més lluminosa amb algunes de les peces-pistes que porten a descobrir l'origen de la protagonista.







 

dimarts, 24 de gener del 2023

Ravals: banda sonora




Ravals  havia de tenir música de fons.

Al meu barri barceloní no només hi ha el Liceu de cara a la Rambla i de cul al Raval, sinó que a l'antic Odeó de la plaça Sant Agustí hi va tocar Listz, al Romea hi actuà tota la nova cançó, els cuplets ressonaren pel carrer Nou de la Rambla i les rumbes al carrer Cera.  Avui, es continuen escapant notes pels balcons de cases particulars, de l'escola de música de la Riera Alta, del Xamfrà del carrer de les Tàpies o del Conservatori del carrer Nou.

Per si no n'hi hagués prou, bona part del veïnat   acaba de participar a  l'  Òpera  del Raval, La gata perduda. 


Així doncs, la música és molt present a la novel·la. 

S'utilitza en la caracterització de personatges  com la Mar,  amant de la música clàssica o del Paul, fan de Leonard Cohen i, fins i tot,  un animal de companyia, la Perla, està descrita musicalment.



Una determinada melodia es pot relacionar amb un fet  com la suite simfònica de Sheherezade que escolta la protagonista baixant per la Rambla després de l'atemptat i pot fer de leitmotiv,  com en el cas del retorn de la cançó The Future del cantautor britànic. 

«(El Paul) canta amb Cohen: 

Things going to slide, slide in all directions.

...va cap a la cuina i pensa com el vell Leonard: tot flueix en direccions imprevistes.» Pàg 29.


O ser un contrapunt, com és el cas de la  Madame Batterflay que és l'eix del relat de la història del personatge secundari de la Paca per ressaltar la conducta de la Carmina, la mare de la protagonista. 

Per altra banda, hi ha músiques que recreen ambients com les cançons que sonen a la Missa del Gall de Sant Agustí i que s'han extret de la realitat encara que al text agafin una dimensió simbòlica. 

Així mateix,  la nit de l'atemptat del 17A va sonar el Nocturn 2 de Chopin a la Casa Bethoven de la Rambla i, a la novel·la, aquesta composició s'utilitza de fil conductor de l'escena corresponent. 




Músiques i paraules es trenen a Ravals.

dimecres, 21 d’octubre del 2020

Pere Martí i Bertran (2020), Taroda. Haikus de las cuatro estaciones. Vilafranca del Penedès: Ediciones Andana. Ilustraciones: Imma Sancho Gallego


Fotografía de María Jesús Casado

Es bonito ver nacer un libro. Saber que se está gestando en la mente de quien lo escribe y que va tomando forma.

Es un reto leerlo antes de que pase por la imprenta: resolver dudas, hacer sugerencias, vivir una traducción, valorar cada variante, comentar la dedicatoria y escribir un prólogo.

Es un placer ver el libro por primera vez: la cubierta elegante con unos tejados que tienen un aire de pagoda y los caracteres venecianos arraigados en la página en blanco. Al abrirlo huele a limpio. Es agradable el tacto consistente del papel que cruje al pasar las hojas. Satisface detener la mirada en las ilustraciones sugeridoras y en las hileras de palabras y párrafos regulares como campos sembrados que esperan a que recojamos sus frutos.

Ver nacer un libro es apasionante y lo es más si coincide con la reclusión de una pandemia como el libro de haikus de Pere Martí que lleva el nombre del pueblo de la buena amiga Chus que, ahora, también es el suyo: Taroda. 

Con el escritor y Pere Danès que ha colaborado en la traducción, hemos revivido nuestro paso por la Facultad de Letras de la Universidad Autónoma de Barcelona. En la juventud de la vejez, hemos discutido y disfrutado como cuando éramos estudiantes y preparábamos un trabajo conjunto. Recordaremos esta primavera del 2020 en la que la tarea de escoger palabras nos hacia libres de todo confinamiento.

Es un honor colaborar escribiendo uno de los prólogos desde Catalunya, junto con César Millán que apadrina la obra desde Castilla. 

Es bonito ver nacer un libro y, también, acompañarlo en su camino hacia los lectores que poco a poco se apropiarán de la obra que cada vez será menos de quien la alumbró y más de todos aquellos que se la hagan suya porque les habla al corazón y a los sentidos a la vez y porque les comunica algo que llevaban dentro sin saberlo. 

Todos asistimos al paso de las estaciones y sabemos del flujo cambiante del ciclo del año, pero es necesario volver a la rueda del tiempo para encontrar el alma de nuestra Taroda particular donde también estalla la primavera con vital ligereza:

¡Volad airosos,

caballitos del diablo,

que el agua es clara!

Donde el verano se vive en plenitud:

Sol en el cénit,

reinas en todo el cielo:

huyen las sombras.

Y el otoño vacía los campos y los pueblos rurales.

Árbol caído,

en el pueblo desierto,

Nadie te troza.

Por fin, el invierno nos hiela el corazón, pero a pesar de todo, la vive pervive.

Campos dormidos.

Las simientes germinan

bajo la escarcha.

La eterna noria: todo acaba y todo recomienza.

Los instantes de vida plasmados en Haikus de las cuatro estaciones tienen el valor de la simplicidad y el rescoldo de la emoción. Las palabras bien escogidas de este poemario nos desvelan lo recóndito y nos retornan a la patria común de la infancia. ¿Quién no ha recogido una piedrecita que le ha fascinado mientras caminaba? ¿Quién no se ha sentido acompañado por su tacto? ¿Quién no la ha guardado? ¿Quién, al reencontrarla al cabo de años, no ha revivido el momento en que la recogió?

Los haikus de Pere Martí son pequeños tesoros que ha pulido para nosotros y que tienen el poder de conectar-nos con un espacio y un tiempo extático y completo. 


Fotografía de María Jesús Casado