dilluns, 21 de febrer de 2022

M. Morera, L.G. Ortensi, E. Cánovas, X. Vidal, F. Garcia. F. Roig, M. Pérez, C. Xiberta, M. Pasqual, R. Ferrerons, N.Comajoan, T.Cervià, X. Ballester, M. Toda, R. Gurrera (2021). Escut i altres contes. 24è Premi de narrativa curta Tinet (Premis Literaris Ciutat de Tarragona). Valls: Cossetània


Quinze relats que el jurat va triar d’entre tres-cents. 

M’ha costat posar-me a dir alguna cosa d’un llibre on participo i que aplega sense aparent fil conductor uns contes la major parts escrits en plena pandèmia. No n’hi ha cap que en parli, però tinc la impressió que el confinament va potenciar l’escriptura i en va condicionar el to. 

El jurat va deixar constància que els contes ara publicats ens porten a reflexionar sobre «les profunditats de l’ànima humana» i que «reflecteixen els temps que estem vivint». Totalment d’acord i, a més a més, crec que aquest recull és una bona mostra de les tendències de la narrativa curta actual on conviuen el realisme i la fantasia, la ironia i la metàfora, els símbols i la metaliteratura, la denúncia i el psicologisme, l’humor i la tragèdia. Tot dissenyat per portar qui llegeix a un clímax sorprenent. 

En resum, un llibre com una capsa de bombons per triar i remenar, per llegir amb calma, no ens podem afartar de dolços, i per escollir primer el que més ens atrau. Però amb un avantatge: es poden tornar a repetir els bombons preferits i trobar-hi nous plaers, de fet es recomana fer-ho perquè els contes com la música són per ser llegits o escoltats moltes vegades. 

Em deixo portar per l’analogia bombonera i rellegeixo els relats amb la intenció d’identificar els diferents tipus d’ingredients i de gustos de cadascun. 

Començo pel que va merèixer la Menció d’Honor: «La Set» de Laura G. Ortensi la guanyadora del premi de poesia Joan Duch. La veu narrativa és potent i va del jo al tu generalitzador. És una mena de diàleg interior on queda palesa la solitud del protagonista envoltat de gent que no vol saber res de la set d’alcohol i de ves a saber què que el devora. No dubto ni un moment: és un bombó de licor i dels forts, potser un tap de Marc de Xampany. 

«Calerons» d’ Ester Cánovas, des de l’inici ens invita a llegir amb un to de comèdia i tant ens fa empassar una situació inversemblant com que hi ha un banc on els diners rendeixen un 3’5%. Llegim amb interès i amb l’ànim divertit. Certifico que el final és sorprenent i em fa pensar amb la màgia d’un Calders. Diria que s’assembla a un bombó de xocolata negre que amaga dins una avellana torrada. 

«El parc de roures» de Xavier Vidal és un relat de suspens. El protagonista és a punt de ser assassinat mentre llegeix al costat d'un parc com en un conte de Cortázar. Immers en la lectura «La droga de García Márquez se li va escampar per les venes (...) com una gota de tinta en un got d’aigua.» Nosaltres som testimonis d’allò que passa i d’allò que en queda: el palmell blanc de calç. Per aquesta raó li escau ser un bombó de xocolata blanca. 

Ferran García Moreno ens fa posar els pels de punta amb «Els sis dits de l’enyor»: un thriller de terror psicològic que cobreix de melangia una nena «com les heures cobreixen els arbres.» Si voleu saber si l’heura ofega arbres i nena, heu de llegir el relat amb atenció. Un bombo de xocolata negra amb el 90% de cacau. 

Frederic Roig ens proposa en «Els trets» una visió de la vida del camp: la masia secular, els conreus, els arbres, la collita de l’oliva, el pas lent de les estacions i la continuïtat d’una nissaga. En llegir, un reguitzell d’aromes em venen a trobar: «olor benèfica de la palla i les petites alenades de l’aroma dolç de les figues.» Per això crec que, encara que aquest conte també és de xocolata negre, té una ànima de confitura de figa. 

«En trànsit» de Manuel Pérez, que acaba de guanyar un concurs de micro relats, està construït sobre una paradoxa i juga amb el significat de la paraula que apareix al títol. Segur que no podreu deixar de llegir. Imagino per a ell una porció de xocolata blanca i una de negre que dibuixin el Yin i el Yang. 

Carles Xiberta amb «Enderrocs» ens explica la història d’una crisi personal i professional fent servir com a fil conductor l’enderroc d’una casa. És un relat que cruix i escruixeix i per això penso que té ànima de carquinyoli. 

«Les fulles mortes» de Miquel Pascual té com a leitmotiv la cançó d’Ives Montand del mateix títol. L’escriptura és delicada com la melodia que recrea: «...moltes fulles escampades, fulles del nisprer, de la figuera, totes ben seques, una estora immensa envoltant la soca, talment una petjada d’ombra.» Hi ha nostàlgia, però és de la bona, com un bombó amb cor de cirera. 

Ramon Ferrerons a «L’escapada d’en Simbad» ens posa dins d’un cotxe on una nena i una mare tornen a casa un vespre en què un partit de futbol deixa els carrers buits. Tindrem sorpreses perquè allò que sembla una aproximació psicològica als personatges es converteix en una paràbola de la ceguesa dels humans. Un bon bombó de xocolata amb llet. 

Núria Comajoan fa de «L’uniforme» un al·legat antibel·licista amb realisme i tocs màgics. Em commou la bellesa de la natura que perdura fins i tot enmig d’una guerra com «la meva estimada alzina, convertida en escut i amagatall.» Potser per aquesta raó penso que li escauria un bombó amb el toc verd dels festucs. 

«Maig, juny, juliol» de Tati Cervià és una història d’amor. Hi ha poesia i música, l’autora és cantant, en aquesta prosa plena d’erotisme i subtilesa: «Els versos que aquell noi del país del vent li recitava li calaven els ossos i la construïen...» No és un relat ensucrat sinó intens com la taronja confitada coberta de xocolata. 

Ep! Que parlant de poesia Xavi Ballester invoca la Szymborska al seu conte «Revinclada». Ens trobem davant un tour de force, un relat construït amb una sèrie d’enumeracions que el fan trepidant. Per aquest fil que s’entortolliga però que no perd el nord penso amb un bombonet de cabell d’àngel. 

«Shenandoah» de Mireia Toda és un cant a l’esperança a la força de la vida que fa possible trencar el cercle viciat de ser víctima, botxí o fugir al més enllà. Té imatges poderoses: «L’envaeiex la sensació d’un ratolí nerviüt enfilant-se-li esquena amunt.» i uns paisatges mítics del parc natural de Virgínia, a prop del qual l’autora viu, que li donen un aire de rondalla. Per tot plegat em sembla que té gust de gerd i de mel. 

El recull es tanca amb «Tots volem la pau» de Rosa Gurrera que ens presenta dos pobles rivals i construeix una al·legoria del sense sentit de les guerres. El final és totalment coherent amb el principi: «No podem seguir així, o acabarem tots fent malves i aquí no hi quedarà ni l’apuntador.» Entremig hi campa la ironia. Crec que és un trosset de bon carbó de sucre. 

Només em queda dir alguna cosa del relat «Escut» que dóna títol al recull. Imagino que el meu conte podria ser un bombó de xocolata amb ametlla amargant i un toc de menta. És amarg perquè, en el moment crucial de l’atemptat de la Rambla, la noia protagonista sent com el seu món s’enfonsa i es queda sense escut, com tots hem sentit alguna vegada. Té un toc de menta perquè en el seu crit de dol la veu de la protagonista s’ajunta a un clam col·lectiu i és allí on pot trobar la força per tornar a tenir il·lusions. 

Per això, m’agradaria que les paraules d’aquest llibre col·lectiu fossin alhora un escut protector i un cant d’esperança.

dilluns, 14 de febrer de 2022

Laura G. Ortensi (2021). Matar la mare. Juneda: Fonoll. 22è Premi de Poesia Joan Duch


Poesia destil·lada com els mots que brollen amb força d’una aixeta i arrosseguen dols, nafres i pors. 

Matar la mare 
Per xafar el ra´ïm 
I fer verema 
Amb el meu suc 
I amb el teu vi, 
Que és vi de rave. 

Buscar recer...

i viure als marges 
D’un verb perfecte, 
D’un diccionari 
Sense cap fuita 
Ni tolidura. 

Sota l’empara de les paraules on vagareja l’ombra d’una germana o el desert d’una orfandat. 

Em reconec en els referents de Sylvia Plath, Josep Maria Benet i Jornet o Casasses i admiro el llenguatge rítmic i deliciosament impúdic que té la virtut de fer reviure totes les sets que no són d’aigua.

Si hagués d’escollir una imatge amb quedaria amb la de clítoris: 

com la cesura 
A l’entrecuix 
D’un vers perfecte 

Un llibre de versos gloriós.

dilluns, 7 de febrer de 2022

Toni Sala (2021). Una família. Barcelona: l'altra editorial. Edició digital



Caminar per sota Sant Feliu seguint la riera és com submergir-se en les intimitats de la família: un viatge subterrani. 

Cal tenir coratge, seny i les eines esmolades per fer reviure els pares i els avis sense gaire pudor. Quan s’aconsegueix convocar-los, intueixo que queda un gust agredolç i una sensació d’alliberament. No ho dic gaire convençuda, perquè potser només projecto allò que he sentit en acabar de llegir aquesta novel·la que es situa a les fronteres del gènere. També es situa al marge de certa literatura d’hotels com La mar rodona o Tsunami en derivar cap a la introspecció i en dibuixar una línia clara entre l’esperit de la fonda que es relaciona amb l’hospitalitat i el de l’hotel on és manifesta «l’autoengany del turisme d’avui.» 

El narrador poua de les arrels familiars el gust per la paraula com a base de la cultura i deixa anar una cadena d’imatges per fer-nos arribar el sentit que té per ell l’ofici d’escriure: 

«…intento donar a les paraules una melodia muda, carregar d’experiència els vagons de les lletres, combinar paraules i mirar d’afinar-les amb la precisió del compositors, els cantants, els rellotgers i els bons lectors, materialitzar l’esperit en un cos, retallar les paraules com un sastre que vesteix fantasmes.» Posició 183. 

I per vestir fantasmes calen metàfores. 

Primer per acostar-nos al pare que fa cafès com si conduís una locomotora vermella, a la mare esquerpa que acaricia de la mateixa manera al fill que al gos i, sobretot, a la natura que arriba a convertir-se en un bosc de símbols que fa fluir l’escriptura. 

«Al bosc la frase es deslligava, s’afluixaven els cables d’acer de les ratlles, les paraules s’amaraven d’alcohol i passaven per les ferides, s’encenien per escalfar l’hivern, per temperar la fredor de la mort que s’acostava, el foc d’una lletra s’encomanava a l’altra, pels carrers, avingudes i places, els barris de lletres cremaven a sobre les pàgines.» Posició 2720. 

També s’utilitzen les imatges per fer-nos sentir la identificació amb el cavall que: 

«em trasplantava quatre cames incansables, m’allargava l’espinada fins a la punta de la seva cua. Quan amb la mà plana li acaronava la crinera era com si em toqués els cabells.» Posició 1704. 

I per últim, per fer tangible la falta d’emotivitat familiar característica de la criança dels catalans ens di diu que «estem desarmats com animals de granja.» 

Toni Sala ho ha superat, com qui traspassa la riera subterrànea, amb l’exercici d’estil i de sensibilitat que és Una família.