Albert Pijuan (2020). Tsunami. Barcelona: Angle editorial. Edició digital

«La calma consternada podía casar amb els primers compassos de La consagració de la primavera.» Posició 3050.

Escolto el primer moviment de la simfonia d’Stravinsky i em quedo amb el regust d’aquesta «calma consternada». La millor metàfora del text. Més que un recurs: simfonia oculta, harmonia i dissonància, batec arítmic de la novel·la. 

 M’explico. 

En un principi m’ha semblat llegir la paròdia d'un conte de terror. Tres cosins comencen a conèixer el món que es volen menjar. Es mastega la tragèdia, potser una mica massa pel meu gust —no es pot negar que enganxa pel nas qui llegeix—. Alhora sovintegen imatges precioses, algun element màgic com l’elefant i fragments de crítica social. Bona combinació. 

 «...seu pla com una bassa gelada, lleuger com una bombolla, transparent com un esperit.» (Posició 293) 

A mida que avanço em ve el cap el text brodat de La mar rodona i em pregunto si estic davant d’un subgènere de literatura d’hotels. Alhora, no em distreu el canvi de tercera a primera persona que practica la veu narrativa i m’atrau el personatge de la Nu amb la maleta plena de llibres amics i el projecte de pel·lícula amb la càrrega irònica corresponent. 

 «la pel·lícula va d’una família que dirigeix una cadena d’hotels, que és un sector que sintetitza a la perfecció la dinàmica fagocitadora de la classe dominant, la qual, sota la política de terra cremada, extreu el bé d’un lloc per emportar-se’l a casa i que té l’habilitat, mentre dura l’espoli, de crear a ulls de les seves víctimes un miratge de benestar, la clau de la seva supervivència…potser per fer el guió abans hauré d’escriure-ho en forma de novel·la de prestigi…» (Posició 1346-1353) 

Els elements màgics augmenten i en contraposició a la destructivitat del primer tsunami que s’ho ha empassat tot, ara, trobem una bona epifania. 

A la tercera part, la cosa s’escalfa i es complica: han de convergir tots els fils de la trama i, amb una certa dificultat, ho fan. 

Per cert, també em quedo amb la imatge de l’elefant retrobat que vull entendre com aquell que ningú vol veure, però que quan apareix trenca alguna cosa més que la vaixella. 

 «Però de la mateixa manera que en la simfonia de Stravinsky, l’agitació va irrompre en la postal devastada.» (Posició 3055) 

Justícia poètica.