Marie Tremblaypierre no pot viure sense el llenguatge. Si les paraules s’esmicolen i desapareixen, si es queda sense records que es transformin en mots, ella llença la tovallola. No ha de tremolar en tirar-se a l’aigua freda: la desitja més que la tem.
Però abans, cal representar l’últim acte de l’obra de teatre de l’existència i reunir els personatges que formen el repartiment en un escenari apropiat. La Marie recorre a la vella casa familiar del costat del llac amb unes aigües quietes plenes de vivències, de somnis i de símbols. La mare, l’escriptora teatral, la veïna, la dona de món vol una festa inoblidable.
Aquest lloc recòndit no és idíl·lic, però és l’apropiat perquè cada personatge hi aboqui la seva història i es dibuixi el retaule de la vida de la protagonista i de la societat que li ha tocat viure. A vegades em sembla estar llegint un recull de contes lligats per un espai i una circumstància excepcional, com si em trasllades al Fiesole en el temps de la pesta; encara que aquí la trama està estructurada per una xarxa de relacions ben nuades.
Per altra banda, el tema de la identitat personal s’enriqueix amb el nacional. Els personatges poden ser del Quebec, belgues, francesos, anglesos, de la Martinica o de qualsevol lloc, però les sentim com a propies les seves reaccions.
«Hi ha gent que ens odia, viuen entre nosaltres, per això de vegades em sap greu renegar del meu país de merda, o manifestar-ho en veu alta, per això m’esteu tornant boig, perquè visc en un país de merda i tinc compatriotes odiosos, racistes, obsessionats amb la bandera,un munt d’intransigents que no vull al meu bàndol, però tampoc vull que em prenguin el pèl els de l’altra bàndol...» (Posició 1613)
No puc passar per alt les imatges, marca de la casa, que utilitzen elements de la vida quotidiana i que contrasten amb les líriques evocacions de la naturalesa.
«Ell tenia una altra cara, oculta, lletja, com la de les neveres.» (Posició 2280)
«La nit va esclatar en milions d’estels de totes les intensitats. Una fumera blanquinosa partia el cel i tallava l’alè, si eres de ciutat i t’havien ocultat la Veritat.» (Posició 1514)
El domini de l’estructura i de l’estil fa que gaudeixi, però en certs moments, la mena de lectora que soc es cansa de paròdies i de diàlegs caòtics per molt brillants que siguin, fins que el desenllaç impecable fa que me n’oblidi i tingui el desig de banyar-me en aquest llac abans no m’arribi l’aigua que encara no vull.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada