dijous, 28 d’abril de 2022

Maria Climent (2020). Gina. Barcelona: l’altra editorial




Una injecció d’optimisme i d’esperit de superació que evita caure en receptari d’autoajuda. Afortunadament la força del llenguatge i la combinació de fets com: diagnosi d’esclerosi múltiple, atracció lèsbica, voluntat de ser mare o inseminació en soledat m’empenyen la lectura i em fan passar de puntetes sobre coachs i terapeutes. 

Pel que fa a l’estructura, pot semblar desballestada, però les el·lipsis estan calculades: calla si convé a l’interès de la lectura i reprèn el fil quan toca. Encara que, en alguna ocasió, posem per cas en l’enviament conjunt de totes les cartes a l’estimada, no facin per a la mena de lectora que soc: em costa acceptar la relació al llarg del temps amb un personatge que em sembla més imaginat que real. 

El llenguatge és tan viu i fresc que la variant del català propi de les terres de l’Ebre se m’ha contagiat al llarg de la lectura. La naturalitat de la llengua és combina amb un bon ús de les metàfores moltes vegades sorprenents i amb un punt d’humor sigui negre, blanc o color violeta. 

M’agrada la descripció de la flor de la Dama de nit «amb vestit de gala», que la Gina s’arrauleixi com una boleta d’un poquet de Sant Antoni, que l’autodestrucció es faci «durícia», que una família danesa exhali «la mateixa olor que la meva família el dia de Nadal» i que la protagonista, després d’explicar tot el procés d’inseminació, deixi anar que «sempre pensa en la pau mundial per arribar a l’orgasme.» Això, m’ha fet pensar en Permagel on s’utilitzen recursos semblants per parlar de temes similars, encara que els ambients difereixin. 

Ara bé, el que realment m’importa és veure que una fornada de veus noves marca el seu espai i fa literatura.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada