Les fronteres de l’assaig són més difuses que les dels altres gèneres literaris i Gonçal López-Pampló ho explica molt bé dibuixant-ne l’espai propi amb claredat. L’experiència de l’autor com a editor i l’elaboració d’una tesi doctoral sobre el tema li donen una perspectiva privilegiada. Per una banda, fuig de de la dicotomia reductora de la classificació ficció/no ficció, sense obviar les qüestions paratextuals i comercials i, per altra, maneja conceptes provinents de fonts clàssiques —Aristòtil, Montaigne, Mdme. De Staël...— o de lingüístes textuals amb rerefons cognitiu o discursiu— com Teun Van Dijk o Gérard Genette.
López-Pampló confessa que no té altre objectiu que posar les coses al seu lloc però per aquí com en altres llocs s’escola la ironia, ja que abans d’aquesta afirmació fa un recompte de la complexitat del tema i, després d’això, aclarir les coses no ens sembla pas una tasca menor sinó la millor manera de delimitar l’estat de la situació i posar la base d'estudis posteriors.
En aquest llibret aconsegueix fer-nos arribar l’essència del gènere assagístic: captar l’esperit del temps i ser un reducte humanístic d’opinions raonades. Ens convencem que aquesta manera d’escriure és, més que qualsevol altra, una forma de pensar que té una funció social que va evolucionant i que hauria de ser més present dins dels currículums amb seriositat.
La diversitat dels exemples que van des de Josep Pla o Joan Fuster fins a Marina Espasa o Irene Vallejo, sense deixar de constatar el biaix de gènere per a les dones en aquest camp intel·lectual, fa que el text ben estructurat sigui amè i ric en matisacions. Alhora, l’estil fa la sensació que estem escoltant la conversa suggeridora de l’autor que no s’està d’expressions com «d’arrapa i fuig» o «qui té fam somia rotllos»
Sí, cal que tinguem fam de lectures que ens eixamplin el pensament, cosa que no vol dir que deixem de somiar rotllos o truites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada