Escriure o suicidar-se, aquesta és la qüestió.
El protagonista escull escriure, malgrat els amos de totes les editorials del món:
«Entre fer una cosa i no fer-la, sempre queda l'opció d'escriure»
El to apocaliptic em fa intuir aviat la paròdia i accepto resignada la repetició de tópics com «els ulls finestres obertes a les profunditats de la meva ànima» mentre em consolen imatges més interessants:
«El metro que se m'acosta empeny l'aire com l'èmbol empeny el verí d'una xeringa.»
«La torre de telecomunicacions de Zizkov (...) és una xeringa de 200 metre clamada al cul de Praga.»
Ben triada, Praga, no només per l'ambient que amb penes i treballs apareix sobrevivint al turisme de masses, sinó per les analogies amb el xec i el català i pel context històric, salvant moltes distàncies, similar al nostre.
L'estil de Miquel Adam m'embafa i l'argument em cansa encara que em diverteixin certes analogies i descripcions esperpèntiques:
«Tenia uns llavis farcits de carn, i quan s'enrabiava els premia amb tanta força que li sortia lentament una llengua de bull blanc com qui es prem la cigala i descogreix el gland.»
La realitat és que poques paròdies em fan el pes i aquesta s'ha quedat al fidel de la balança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada