Amb l'èpica dels equips mèdics o amb la lírica de la música i de l'escriptura?
De fet, per a Maylis de Kerangal no hi ha contradicció entre el bisturí i les arts, sinó una subtil frontera com la que hi ha entre realitat i ficció o:
«en el punt màgic del llenguatge sempre situat en la intersecció exacta del sentit literal i del figurat.»
D'acord, encara que a mi em sembli que aquesta intersecció es més aviat difosa com ho és la cançó de la mort plàcida que canta Thomas Remige mentre restaura per fora el cadàver de Simon Limbres, el jove donant:
«un cant que propulsa a l'espai de la glòria immortal, el de les mitologies, el del cant i el de l'escriptura.»
Cada personatge té en aquesta novel·la colpidora un món metafòric propi. M'aturo en el que cataracteriza al coordinador de trasplantaments Thomas Remige, centrat en la música:
Cantar «l'arma i el sosté».
el cant de la cadernera que va a buscar a Alger «materialitzava un territori»
«...la cadernera expectorava una entitat sòlida, fragant, tàctil i acolorida.»
«no és només un ocell, sinó també el bosc amenaçat, el mar que el vorejava... era la infantesa.»
En canvi el retrat de la traductora Claire que rebrà entre mig de música i paraules el cor del Simon Limbres està més centrat en les paraules i en l'oposició entre la natura i la ciutat.
Així com havia aprés una altra llengua per conèixer al seva «es demanava si aquell altre cor li permetria conèixer-se més a ella mateixa.
«Inhala llargament l'hivern... el bosc, el jardí... la ciutat bombada que cova la multitud.»
Les flors que li porta l'amic-amat del prat de casa seva contenen digitalines que «alenteix i regula el moviments del cor, reforça la contracció cardíaca...» per això és un acte d'amor i de cura que la despulli i la faci dormir amb les flors la nit de Nadal.
Bon renaixement!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada