Pol Rodríguez, RAVALEJAR

https://www.filmaffinity.com/es/film984009.html

Ravalejar ja comença a formar part del nostre imaginari col·lectiu.

Una sèrie a la que caldrà tornar perquè fa història tot dialogant amb obres com En construcción. 

Ravalejar em fa sentir orgullosa del meu barri sempre canviant, però amb un substrat que es manifesta en un deixar fer i en una aura revolucionària. 

La Rita, un personatge secundari de la novel·la Ravals és una de les manifestacions d'aquest tarannà. Ella com els personatges de Ravalejar «no es pensa deixar trepitjar pels mafiosos que es volen fer amos del barri.»

Escriure sobre el Raval i que, per casualitats de la vida, el nostre fill Roger formi part de l'equip de guionistes de la sèrie em relliga a aquest projecte que fa reviure el Can Lluís de tota la vida convertit en símbol de la usura financera, mentre invoca la capacitat de rebel·lar-se de tots els ravals del món. Perquè la unió fa la força. L'anar a la una malgrat les diferències dins la família i els col·lectius socials: estibadors, restauradors, botiguers, immigrants, arquitectes o cineastes. 

Tot i que escric des de l'emoció, goso publicar aquesta nota sobre una obra artística i transcendent: Ravalejar.

No només pel fet de tractar temes d'actualitat com la crisi de l'habitatge i la despersonalització de l'entorn ciutadà, sinó perquè durant sis capítols aconsegueix submergir-nos en un barri viu malgrat, estar explotat i estigmatitzat. Des del primer moment, i això és art, la perspectiva s'amplia i com més ancorats estem al Raval de Barcelona més universal sentim el tema.

Els escenaris mai no són neutres i aqui, a més a més, són coprotagonistes. 

Com les imatges en ràfaga del primer capítol que m'acceleren les pulsacions i que m'entelen els ulls en veure la Santa Eulàlia de la Plaça Padró que tinc com a símbol dels martiris als quals el barri ha estat sotmés. 

Com el pla picat del cotxe fúnebre solitari que m'evoca, per contrast, l'última visita del Pinotxo al mercat de la Boqueria. 

Com, sobretot, la cantonada de Can Mosques que, des d'ara, em semblarà més viscuda que la de l'actual Can Lluís. I la persiana. Quin paper juga a la trama! Tros de símbol! Com marca el dintre i el fora, el passat i el present, el ara hi soc-ara no! Això només ho pot fer qui n'ha obert i tancat moltes vegades una com aquesta. 

I per fi, els personatges, els antiherois que fan possible ravalejar.

Tots tenen el seu to i mantenen uns diàlegs com el del principi del capítol III o el de la discussió familiar del capítol IV que els retraten l'ànima. 

Actors i actrius són de carn i ossos. No hi ha personatges, hi ha persones amb la seves escletxes, dones i homes amb clarobscurs: res no és ni blanc ni negre.

Queda claríssim al potent últim capítol. És el final i no l'és. Res és el que sembla: la vida continua i s'obre pas com les paneroles. Somric amb recança: «Tota cuca viu». 

Disponible a HBO

Properament a TV3