Dues vides a la recerca d'un art absolut, un tàndem entre el creador i la força vital: Libra i Leo.
Un llibre fascinant que m'ha xuclat, m'ha fet rememorar i m'ha donat empenta, Una alenada d'aire pur que em reafirma en la recerca d'un tipus de bellesa fugissera que:
«...no ha de buscar la complaença del públic, ni l'emoció fàcil, ni potser la Bellesa.»
Encara que:
«..dir les coses de manera simple les coses complexes, (...) era el més difícil que algú es podia proposar.»
Margarida Aritzeta ho aconsegueix amb una prosa clara i harmoniosa que ens explica les vides, esventades per la Guerra civil i la II Guerra mundial, de Rober Gerhard i de Leopoldina Feichtegger.
«Totes les nostres coses, grosses, petites, records, llibres, partitures i bona part de les il·lusions s'havien quedat en aquella casa del carrer de la Salut que poques setmanes més tard de l'entrada dels franquistes a Barcelona algú va saquejar i vandalitzar.»
El símbol d'aquest trencament és el ballet de La nit de Sant Joan que no s'estrenarà fins després de 80 anys, quan hem pogut escoltar la música que beu de fons populars i que es avantguarda pura en el seu context.
Seguint el fil de la vida del protagonistes comprenem la magnitud de la figura de Robert Gerhard perquè l'autora ens mostra amb senzillesa la seva música, abstracta com una pintura de Miró i lligada a la realitat històrica, social i personal.
El relat adopta una doble perspectiva: la tercera persona per seguir el fil dels fets focalitzada en Robert Gerard i la primera persona de la Poldi que ens revela la psicologia i personalitat del mestre a través dels ulls de la dona que l'estima i que fa tot el possible per facilitar-li el camí de la creació.
I aquest camí passa per Cambridge on és acollit i on s'estableix perquè allí serà lliure per fer la música que vol i on es convertirà en el pioner de la música electrònica o electroacústica.
«En Robert Gerard va somriure, es va aixecar i va fer el tomb al piano per acostar-se a la finestra que donava al jardí. Un estol d'ocells menuts, qui sap si estornells, van venir a ajocar-se al til·ler.
—Teniu raó. Estic pensant d'incorporar sons electrònics a una partitura de música simfònica que interpretarà una orquestra— va dir el compositor contemplant els moviments capriciosos d'aquell núvol d'ocells... »
Així en mig d'una conversa sorgeix la innovació que recerca el músic i, com si fos casual, apareixen els estornins que segueixen amb el seu vol pautes semblants a les segueix el compositor i semblen erràtics com pot ser una conversa. Però l'escriptura està calculada, com la música de Gerhard, encara que no es nota, perquè flueix com el vol del moixons i deixa que qui llegeix estableixi els paral.lelismes i, al final de l'escena, es quedi paladejant l'última paraula: Fractals.
A l'artifici de la creació sempre l'acompanya la contemplació de la natura que trobem reflectida en descripcions vives i dinàmiques. La casa on s'estableix la parella a Cambridge està descrita com si fos una masia rodejada de vegetació i les arrels vallenques s'hi manifesten de manera natural.
«—...m'estic fent vell i els somnis de crear tancat en una masia encara són igual de vius...
—Una masia anglesa, haurà de ser...»
Allí es converteix en un compositor reconegut, però renunciant a tornar a Catalunya, de la mateixa manera que renuncia a estrenar el ballet de La nit de Sant Joan.
«En el fons sap que Els focs de Sant Joan parla d'aquella terra republicana que somiaven que és el paradís perdut i que per això no és capaç d'afrontar-lo. Perquè amb aquell ballet hi anava alguna cosa més que l'oportunitat d'una estrena.»
Sort que Robert Gerhard devia aplicar-se la consigna que va deixar escrita : «L'art no és alguna cosa que serveixi per viure'n, per treure'n benefici, riquesa, reconeixement social, sinó alguna cosa per a la qual viure.»
En deixa testimoni magistral Margarida Aritzeta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada