«L’estany buit és un poemari ple d’idees i bellesa» diu el prologuista Josep Masanés. Però, alhora, conté càrregues de profunditat que remouen el fons de qualsevol estany.
El vent que pot arribar a ser escombriaire parla del temps i dels records com a «Estança buida»
Alegres tertúlies empaperen les parets
i un mirall regalima mirades d’antany.
El vent ha dut la pols dels capvespres (...)
Recordar obrir una porta.
Les accions quotidianes prenen una altre dimensió i llançar les escombraries es converteix en un acte nostàlgic en un retorn a allò viscut.
Cap al tard, a l’abocador de la nit
hi llanço ben lligada
la bossa amb la deixalla del dia viscut.
El gat rondinaire del record l’enceta...
Ara bé, sota la paraula clara i el ritme cadenciós hi ha una angoixa reivindicativa que trobo accentuada en les dues últimes composicions compostes de diverses estàncies i que ja en els títols ens parlen dels dos símbols que es constitueixen en leitmotivs del recull: El vent i el buit.
A «La veritat a contravent», com en altres composicions, apareix tant l’instint de lluita com el valor de la paraula poètica:
Llavors, tots d’arrel es conjuren per no ser doblegats.
Entre vents, sabran fer-se comprendre.
Vull contenir tots els teus gestos
en una sola metàfora per estimar-la.
I a «L’instant nu» el despullament i la buidor s’omplen:
Nu arriba sempre l’instant,
perquè el vesteixis de la millor manera...
Àngel Fabregat ha omplert l’estany buit de bona poesia.