En malai ōrăng- ūtăn vol dir persona del bosc.
Qui narra Una cançó de pluja, es fica dins la pell d'una d'aquestes persones del bosc: una orangutana. Li intueix els pensaments i escolta les seves cançons. Pateix i gaudeix amb ella.
Seguint la veu narradora constatem que la persona del bosc segueix el mandat de l'espècie i com tots els seus escolta la veu mítica de la natura:
«... senten l'alenar dels arbres, perceptible pels que han après a escoltar. Quan els arbres alenen és com si parlessin, i diuen coses bones, perquè són els fills primers de la Mare-Tota i ni els orangutants ni cap altra criatura saben què diuen, però igualment és bo escoltar-los. És bo per dintre.»
Però aquesta arangutana no només és una més del clan, sinó que té consciència de la seva identitat, es posa un nom: Ella-calla i es converteix en una heroïna que fa el llarg camí de tornada a casa: una odissea.
Llegint, llegint camino amb ella mentre s'allisa el pel, es balanceja penjada de mangaris o altres arbres tropicals i prova de pensar. Assisteixo a la mort del bosc, a les olors que desprenen màquines i humans a l'atracció de la música i als perills de l'anomenada civilització que l'esclavitza fins que queda impregnada de l'olor dels humans.
«La flaire amargant de l'humà se li ha encastat a la pell i als pèls, i potser no se'n podrà desfer mai més, encara que sigui una resta d'olor lleu i tènue com un brunzir d'abella de l'altra banda del riu.»
No us dic ni com és l'esclavitud d'Ella-calla ni si aconsegueix arribar a casa. Només us avanço que si llegiu aquest llibre potser us sentireu dins la pell d'una orangutana.
Per si us bé de gust una altra novel·la itinerant del mateix autor:
https://tempsdemetafora.blogspot.com/2021/10/joan-lluis-lluis-2021-junill-les-terres.html
