Què pensa un terrorista?
Com es pot arribar a matar, a
sang freda, per uns ideals?
Irene Némirovski tan coneguda per Suite francesa es posa aquí a la pell de Léon M... a qui fa
redactar les seves memòries abans de morir el 1932.
El final de la Rússia tsarista és el teló de fons de les
vivències de qui diu “que pertanyia al partit des que vaig néixer” i es sentia
atret pel poder “tant com el desig d’una certa escalfor humana que em mancava”.
(P. 23)
Ja tenim la llavor de la qual germina el terrorisme tant el
1903 com el 2017: adoctrinament i afany de poder. Poder d’influir en els
destins de la humanitat i que “intoxica tant com el fum, com el vi.” (P. 27)
Léon M... rep l’encàrrec d’assassinar Valerian Alexàndrovitx
Curilov, ministre del govern del Tzar i conegut pel malnom de “El Catxalot”.
Sota la identitat del metge Marcel Legrand , Léon M... conviu amb el ministre i
arriba a sentir un cert afecte pel ell i la seva dona. El terrorista ha sortit
de la seva “gàbia de vidre” i es troba per primera vegada al costat d’ “éssers
humans, desgraciats, amb els seus defectes, les seves ximpleries”. Prop de la
mort li és grat rememorar aquells dies.
Però Léon M... sap que no es pot permetre tenir sentiments,
que els humans som com “mosquits” i que només ell entén la situació.
“Cada un dels petits insectes humans pensava exclusivament en
ell, en la seva vida amenaçada d’insecte, odiava i menyspreava els altres, i
era just. Només jo els entenia tots massa bé.” (P. 124)
Cal treure humanitat a les víctimes, per això tant el
Catxalot com la seva muller estan animalitzats i el botxí confessa que les
esgarrifances del setge són tan plaents com les de la cacera:
“... assaboria aquella sensació de tenir entre les mans, com un
ocellet viu, el destí d’una criatura humana.” (P. 32)
Però, quan arriba el moment, té la bomba a la mà com una flor
i l’escalf que va tastar convivint amb Curilov no li deixa llençar.
Potser aquesta petita escletxa
d’esperança també sigui vàlida ara i aquí.
 |
|
|
