diumenge, 24 de febrer de 2013

Georges Simenon i les veus




Simenon no és només el creador del detectiu Maigret, és un escriptor prolífic que té més de cent novel·les i uns altres tants contes sense el cèlebre inspector de policia.

La mirada indiscreta i La mirada inocente  són dues d'aquestes novel·les tenen en comú la creació de personatges protagonistes en els quals el narrador penetra amb agudesa desvetllant-ne els sentiments amb evocacions plenes de sensualitat.

M'he fixat en les cinestèsies que abunden més a la primera i especialment les que li serveixen per reflectir les qualitats de la veu i dels sons:

"Su madre seguía yendo todas las mañanas al mercado a comprar provisiones, pero cada vez se la oía bromear menos con su voz clara y vibrante. Louis recordaba la época en que distinguía el timbre de esa voz entre el estruendo de la inmensa nave de techo acristalado, como se reconoce de lejos el brillo de una cabellera."

És particularment apropiada perquè el personatge de Louis a La mirada inocente és el retrat del pintor intuïtiu que és com un mèdium d'un art que no sap com l'ha posseït.

A La mirada indiscreta sovintegen més les metàfores:

"Quizás el aire es tan espeso que conserva las huellas de los sonidos como el barro las pisadas." P. 14.

"... su voz es también blanda toda afelpada de dicha animal". P. 15.

"su marido... pedía desesperadamente auxilio, con todo su ser, sin más voz que un pez arrojado a la hierba y que aspira vorazmente el aire mortal. P. 74.

La recurrència de les imatges sobre la veu em recorda el mestre Balzac.

 Georges Simenon, La mirada indiscreta i La mirada inocente. Barcelona: Tusquets (Andanzas)