Simenon no és només
el creador del detectiu Maigret, és un escriptor prolífic que té més de cent
novel·les i uns altres tants contes sense el cèlebre inspector de policia.
La mirada indiscreta i La mirada
inocente són dues d'aquestes
novel·les tenen en comú la creació de personatges protagonistes en els quals el
narrador penetra amb agudesa desvetllant-ne els sentiments amb evocacions
plenes de sensualitat.
M'he fixat en les
cinestèsies que abunden més a la primera i especialment les que li serveixen
per reflectir les qualitats de la veu i dels sons:
"Su madre
seguía yendo todas las mañanas al mercado a comprar provisiones, pero cada vez
se la oía bromear menos con su voz clara y vibrante. Louis recordaba la época
en que distinguía el timbre de esa voz entre el estruendo de la inmensa nave de
techo acristalado, como se reconoce de lejos el brillo de una cabellera."
És particularment
apropiada perquè el personatge de Louis a La
mirada inocente és el retrat del pintor intuïtiu que és com un mèdium d'un
art que no sap com l'ha posseït.
A La mirada indiscreta sovintegen més les
metàfores:
"Quizás el
aire es tan espeso que conserva las huellas de los sonidos como el barro las
pisadas." P. 14.
"... su voz
es también blanda toda afelpada de dicha animal". P. 15.
"su
marido... pedía desesperadamente auxilio, con todo su ser, sin más voz que un
pez arrojado a la hierba y que aspira vorazmente el aire mortal. P. 74.
La recurrència de
les imatges sobre la veu em recorda el mestre Balzac.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada