dijous, 21 de febrer de 2013

Les hores detingudes de Ramon Solsona






                         Edició de butxaca 2011                                   


Novel·la rodona on el principi i final es lliguen amb llaços evidents i subtils.

El primer capítol es una porta magnífica que recrea l'escenari principal de l'acció: les ruïnes de l'antiga ciutat portuària de Roma, Òstia ( ostium = porta)




Un animal es desperta i espera que es caldegi l'ambient, mentre el sol, que ha estat espectador de la creació i l'ensorrament d'Òstia,  continua el seu camí i il·lumina l'estatua de Minerva de l'entrada.

" El sol banya Òstia, la ciutat marinera de maons rogencs adossada a la desembocadura del Tíber. Port i platja de la Roma dels cèsars, boca per on es nodria la bigarrada capital. Òstia, graner, rebost i magatzem. Òstia, plaça forta, cruïlla de l'imperi, base naval de la poderosa flota que senyorejava a tota la Mediterrània. Òstia, punt de partença i d'arribada, ciutat de poc oci i molt negoci." 


Les enumeracions i les repeticions, juntament amb la mesurada longitud de les frases, donen ritme a la lectura.
A partir d'aquí, aquest sol s'humanitza (saluda, recorda, va presenciar, treu el cap...) i serà el punt de vista predominat en aquest capítol.
Llegim una síntesi magnífica del passat de la ciutat, veiem els vaixells, els carrers plens de mercaderies, sentim les olors i notem els canvis de les estacions. Apareixen els noms històrics del passat però no ens enfarfeguen: "La memòria del sol és infinita" però la paraula del novel·lista sap transformar la informació i convertir-la en literatura.
Arribem a l'avui d'Òstia: "una ciutat sense closca, amb les vergonyes al ras".


 Rodejada d'una vegetació semblant a la del nostre Maresme: "sobretot, pins i xiprers. El pi, amb les branques ben enfora, es dóna tot. El fus negre del xiprer, en canvi, només vol soledat, per xuclar la llum i portar-la tota al fons de l'arrel, per on es comunica amb les ànimes enterrades."
 

Al final del capítol, l'animaló que es despertava decideix que és el moment de sortir: "Sent el sol per tot el rosari del llom i s'hi troba bé. Canvia de postura per aprofitar més els raigs tebis sense que la claror viva l'enlluerni. Finalment decideix entrar al magatzem d'Annio. Sobre el camí polsegós han quedat dibuixades les ziga-zagues dels seus moviments." Des d'ara sabrem que, cosa extraordinària, estem sentint les sensacions d'una serp.

Casa d'Annio

La narració, pròpiament dita,  comença al capítol següent i ja d'entrada se'ns diu què passarà: "ni ella ni jo ens pensàvem que era el nostre últim dia". Continuarem llegint, no perquè estem intrigats pel fet principal, sinó per saber com succeirà i com es tancarà "la circumferència de la seva vida".

La novel·la finalitza també magistralment: El sol " ha rodat tot el dia i ara mor contra els pins i contra les parets del cementiri..." Han passat quatre anys des del dia fatídic i l'antiga finca de Lucious Verus s'ha convertit en el cementiri de Veranus on reposa el cos de la dona que va morir a les ruïnes d'Òstia. El sol continua recordant i el xiprer que el pare i el marit van plantar perquè li fes companyia "s'estira per absorbir amb la punta l'últim fil de claror." A la tomba hi ha uns versos de Shakespeare:

"Així com és el sol, nou sempre i sempre vell,
No para el meu amor de dir coses ja dites."

El cercle de Les hores detingudes es tanca: novel.la d'amor i de l'art de dir coses ja dites d'una nova manera perquè arribin al cor i a l'enteniment alhora, l'art que "transmet vibracions" i que "pot vèncer el temps" perquè aquesta novel·la com potser tota obra d'art és un exercici de memòria: "D'ella em queda el record, la memòria espiritual. Aquesta és l'autèntica vida eterna, la que viu en lloc del mort, les espurnes de felicitat que pugui haver irradiat, l'energia que pugui haver transmès. Els petits actes d'amor que es deixen impresos en la vida valen molt més que l'obra titànica d'un emperador." La circumferència de la vida és tanca i té un sentit: 
             "La memòria és un Testaccio ple de bocins que cal enganxar amb paciència".

 Muntanya Testacció format durant els segles I- III amb restes d'ànfores trencades utilitzades per transportar aliments a Roma
                            
 Ramon Solsona ho ha fet amb un art de ressonàncies mítiques.


                                                                Eros i Psique del museu d'Òstia

Orfeu i Eurídice de Louis Ducis
http://www.youtube.com/watch?v=aPkQQueoGYA

Ramon Solsona

www.ramonsolsona.com/