dijous, 17 d’octubre de 2013

José Saramago (2005), Les intermitències de la mort. Barcelona: Edicions 62 (El Balanci)

La mort només pot ser vençuda per l'art i l'amor

En sentir l'Estudi op. 25 n. 9 en sol bemoll major de Chopin:



"La mort (...) va tenir per primera vegada en las seva llarguíssima vida la percepció que hi pot arribar a haver una perfecta avinença entre allò que es diu i la manera com es diu (...) havent-li semblat sentir en aquells cinquanta-vuit segons una transposició rítmica i melòdica de tota i qualsevol vida humana (...) a causa d'aquell acord final que era com un punt suspensiu deixat enlaire, en l'èter, en alguna banda, com si, irremeiablement encara hagués quedat alguna cosa per dir." P. 169.

Després de pensar que la vida és com una orquestra o com un paquebot gegant que s'enfonsa i sura en el mar: "La mort es pregunta on deu ser ara amfitrita, la filla de nereu i de doris, on deu ser allò que, tot i no haver existit mai realment, va habitar per un temps breu la ment humana per tal de crear, també per un temps breu, una certa i particular manera de donar sentit al món, de buscar noves formes d'entendre aquella mateixa realitat" P. 166.

Tots els llenguatges des de la música a la mitologia són com escales per arribar a allò que nomenem realitat i que potser només sigui l'espai que hi ha entre la vida i la mort: sempre estem esbrinant noves maneres de dir i de fer per deixar un rastre que sembla que doni sentit a l'existència humana. No en va aquesta citació de Wittgenstein encapçala la novel·la:

"Pensa per ex. més en la mort, – & seria ben estrany que no haguessis de conèixer per aquest fet noves representacions, nous àmbits del llenguatge."

Vull pensar que, al contrari del que ens diuen els informàtics experts hi haurà aspectes del llenguatge verbal que un ordinador no serà capaç d'interpretar: la ironia i les metàfores realment creatives com aquestes:

"El solo s'ha acabat, l'orquestra, com un mar gran i vagarós, va avançar i va submergir suaument el cant del violoncel, el va absorbir, el va ampliar com si el volgués conduir a un lloc on la música se sublimés en silenci, l'ombra d'una vibració que anés recorrent la pell com l'última i inaudible ressonància d'una timbala fregada per una papallona." P. 189.

M'agrada imaginar que la papallona és una Acherontia Atropos.