dimarts, 30 de desembre de 2014

Pere Martí i Bertran (2014) Endevinalles per a tothom. Barcelona: Baula

Aquest recull parteix d'una bona fórmula:
Endevinalla = convergència entre ritme i metàfora.
A partir d'aquesta declaració d'intencions, les endevinalles de Pere Martí fan convergir el ritme, la metàfora, els jocs de paraules i les experiències de la vida quotidiana.
Tots aquests mecanismes s'activen en una endevinalla llarga com aquesta:

Començo amb ema
i acabo amb a.
Rimo amb calenta,
però són fresca
com una rosa.
Sóc una mata
que mai no mata
sinó que cura
i que perfuma.
Vaig bé amb el te,
no amb el cafè.
Les metàfores lexicalitzades o adormides, és a dir les que utilitzem sense adonar-nos-en, són les més freqüents. El poder de l'endevinalla les desperta i dóna vida com en el cas de la dedicada als pirates reals i informàtics.
Entre les creatives destaca: 

...una eina humil 
de tota cosidora 

que 

Podria ser campana
de minairons
o habitacle de fada.

Edward Robert Hughes 

El poder d'evocació del so de les paraules és ben utilitzat i així el bressol, bressola com l'onada la barca a la mar.

SEBASTIÁN HERNÁNDEZ MORONTA
Per altra banda,  tot jugant amb la paraula mentor, preceptor o mestre, ens adonem que porta dins seu or, una mena d'or que és un tresor que mai canvia de valor, ni es pot perdre o fer-se malbé: el coneixement.
M'he quedat amb la música i no he pogut resistir de concloure així:
Són 107 enigmes
per jugar a endevinar,
per l'enginy despertar
i dels mots fer enamorar.



dissabte, 13 de desembre de 2014

Inauguració de la Biblioteca de Can Manyer a Vilassar de Dalt



La llum blava de capvespre de finals de tardor encara retalla les finestres de l'antiga nau, quan entrem a la nova Biblioteca després dels discursos. La mateixa claror que acompanyava el treball del torn de tarda, quan la remor dels telers omplia els carrers.
Avui creuen, altre cop, la porta de Can Manyer molts homes i dones que hi han treballat, com la Paquita o l'Oriol,  amb il·lusió de veure'n la transformació. Ara la llum és neta de pols,  el trencaclosques de rajoles hidràuliques del primer pis sembla una estora polida i les antigues màquines són monuments a l'esforç del passat.


Presideix la dama que estava amagada al puzle de rajoles i llueix, enlairada, com una joia. La Dama de Barcelona, em sembla una Mercè o una Laia laica que beneeix les arts i els oficis que fan possible els llibres, la música, el cinema, en fi,  la cultura que ara té aquí la seva llar.

A Vilassar, avui estem d'enhorabona perquè, a partir d'ara, a Can Manyer es faran teixits de paraules.


No altra cosa és un text, que un teixit de mots.


dimarts, 9 de desembre de 2014

Metàfores visuals 18. Fina Miralles, Nadala de la Fundació Miró

L'artista diposita el nen Jesús de la nostra infantesa, segur que fins i tot hem besat els peus o la maneta d'una imatge com aquesta, damunt d'un feix de palla, rodó com una hòstia. Aquest nen, ja no és només Jesús, és l'inici de la vida que cova dins el pessebre, esperant la renaixença: és l'esperança.

Em commou. 

Com quan fa art amb el cos, ben arrelada a terra.



Com quan assistim a la metamorfosi en energia verda que revifa.


Com quan sentim el crit ofegat de dona assetjada.
Art conceptual impactant.

divendres, 21 de novembre de 2014

Antonio Orejudo (2005), Reconstrucción. Barcelona: Tusquets (Andanzas)


Especie de novela bizantina con personajes siempre buscando algo por los caminos de la Europa del s. XVI y con anagnórisis o reconocimientos inesperados que desvelan personalidades cambiantes.
Sorprende la voz narrativa, también elusiva, que va, viene, narra y dialoga. No obstante,  esta compleja maquinaria no me acaba de cautivar, quizás ni lo intenta.
Encuentro momentos magistrales con imágenes que valen un potosí, como el irónico análisis del texto-retrato psicológico:
"un hombre colérico, pero con tendencia a la melancolía. Si no, no se explica ese abuso del ablativo absoluto (...) Se trata de un hombre antielocuente, muy poco solemne y bastante sarcástico, con tendencia a los desarrollos argumentales en espiral, lo que significa que está obsesionado con su ano, que es intelectualmente muy denso y puede hacerse en ocasiones indescifrable. En el trato personal debe de ser un poco pesado." P. 163.
¡Vivan los formalistas rusos, la estilística y la gramática textual ayudando a los censores!
¡Viva también el chi kung, o terapia de la respiración, adaptada por un par de iluminados del Siglo de Oro para explicar el Espíritu Santo y empaparse de panteísmo!
"La respiración purifica la sangre, le decía. Y se cogían de la mano, y se pasaban toda la tarde respirando, notando cómo el Espíritu Santo entraba en ellos. Esa era para él una manera de rezar." P. 204.
Nieta de impresor, me ha emocionado el gusto por el oficio, el ritual de diseñar, forjar y fundir los tipos. Pero el interés no se acaba aquí, porque el invento de la imprenta sirve de símbolo que nos ilustra el continuo refundir de la historia y sus tecnologías:
"A veces, mientras va depositando aquellas piececitas sobre la mesa, le da por pensar que la vida, al menos la suya, es una sucesión de tipos que se han ido deteriorando con el uso hasta quedar inservibles y que se han ido fundiendo junto a otros metales y alumbrando una materia nueva." P. 248.


De pronto, me apetece releer Erasmo y España de Marcel Bataillon y El hereje de Miguel Delibes. Estoy convencida de que estas matrices continúan ayudando a entender nuestro mundo.

De viejos saberes hay que saber guardar recuerdos conformes, o algo parecido, decía Unamuno de Salamanca.