dissabte, 17 de maig de 2014

Alice Munro (2013) Estimada vida. Barcelona: Club editor

Alice Munro 

Imatge agafada de "The dying book affair"

L'ànim queda impregnat d'una melancolia distant que pot semblar freda però que té la força de la mirada curiosa que sap prémer el suc de la vida.

L'escriptora canadenca, recent Premi Nobel, porta des de fa el nom de la filla petita del comandant Munro, tendre personatge de L'últim mohicà de Fernimore Cooper, però la seva obra no té res a veure amb l'èpica romàntica de l'autor de Nova Jersey.

Admiro el seu art per callar al moment just quan, per exemple, enregistra un acte quotidià i el lector sospita que aquest fet és com una pistola carregada i es tem el pitjor.

"Una dona va al metge perquè necessita una nova recepta, però la doctora no hi és perquè té el dia lliure. De fet la dona s'ha equivocat de dia, hi ha anat dilluns en comptes de dimarts." P. 237.

També la mesurada dosificació d'informació que fa que amb quatre pinzellades pinta un paisatge:

"Els arbres només ocupen el llarg de la via, espessos en el terraplè, però al seu darrere pot albirar el reflex dels camps. Camps verds, marrons o groguencs. Pastura, cultius, rostoll." P. 194.

Utilitza les metàfores amb molta cura i prefereix les aparentment col·loquials:

 "I normalment resultava que el que volia dir balla per a ella era arrossegar els peus i palpar-la pertot amb les mans suades com trossos de carn." P. 284.

Però, quan ens deixa entreveure la seva intimitat, apareixen amb més freqüència com en el moment de enregistrat el final del món imaginatiu infantil:

"Fins que un dia, quan encara era adolescent, vaig sentir que dins meu s'obria un forat fosc i vaig saber que no m'ho creia. " P. 294.

O per descriure el despertar de l'erotisme:

"I, durant no sé quan temps , vaig pensar en ells. A la foscor freda de la meva habitació em bressolaven per dormir. Podia fer-los aparèixer, convocar la seva cara i la seva veu... però oh, molt més, ara les seves veus es dirigien a mi i no a cap tercera part innecessària. Les seves mans beneïen les meves cuixes esprimatxades i les seves veus m'asseguraven que jo, també, era digna d'amor. " P. 322.

Hem d'esperar a l'última pagina per esbrinar que el títol també és una irònica metàfora treta d'una frase feta amb la que la seva mare, carregada de tòpics i prejudicis, quan explicava una anècdota familiar carregada de simbolisme.

"Just després que la mare m'agafés, com deia ella, amb desesperació, decidida a salvar la meva estimada vida." P. 344.