dijous, 19 de juny de 2014

Silvia Soler (2012), L'estiu que comença. Club de Lectura: Biblioteca Pau Pifarrer



Novel.la romàntica de dues amigues que amb un desig marquen el destí dels seus fills.
La natura reflecteix els estats d'ànim i , fins i tot, anticipa els fets. La calma i la tempesta ens evoquen el romanticisme, però els tòpics estan elaborats, aconseguint fugir del lloc comú i Silvia Soler elabora belles imatges: a la cala "petita i rodona com una lluna" dues dones esperen el seu primer fill, davant d'un mar "estès i tibant com un llençol" i esteses a la platja pensen: "Les panxes deuen semblar dunes"
Aleshores formulen un desig, com un conjur. Moment de plenitud en el qual no volen saber que en aquest mar plàcid pot esclatar la tempesta. Precisament, aquesta amenaça serà un motiu recurrent de la trama que oscil·la entre obstacles i superació fins que es compleixi el destí.
"La tempesta s'acosta. S'aixeca un aire fred i humit, inquietant , que sembla carregat de mals presagis i el mar es remou fins que les onades són ben visibles on abans hi havia un mirall. Comencen a caure gotes grosses i, ara ja sí, plou a bots i barrals. De la calma a la tempesta sens avisar. Això passa." P. 112.
També en la mateixa línea, Soler utilitza les flors com correlats de les emocions: la flor de la magnòlia, símbol recorrent de l'estiu; la caiguda màgica de les flors de til·ler, la amistat i les xicrandes florides, el descobriment de l'amor.

En front d'aquests imatges tradicionals i estructurades en trobem altres d'innovadores i, a vegades fins i tot futuristes:  la conversa funciona "com un cotxe acabat d'estrenar",  la memòria és "com un viatge low cost", fer surf en somnis és anar a buscar l'amor predestinat, el temps fuig tan ràpid com els coets de Sant Joan i les esteles dels avions i l'amor s'acaba com els fanalets de paper mullats es desfan després de la pluja. Aquestes metàfores comparatives i algunes de verbals i sinestèsiques  donen al text un to personal i poètic: "les angoixes d'en Joan planaven damunt del llit, enfilant-se cap el sostre..." P. 30. Valentina: "havia pintat la vida de la seva mare de blau turquesa i groc llimona..." P. 126.

Al final, una vegada més Orfeo es queda sense Eurídice, però quan l'Andreu i la Júlia retroben la fotografia de les seves mares amb unes panxes "com dunes"  el bes arriba "com les onades, suaument però sense que res pugui aturar-les."