dimarts, 2 de juny de 2015

Rosa M. Arrazola (2013), Llibre dels xiscles. Barcelona: Paralelo Sur Ediciones

Els mots de Rosa M. Arrazola, com gotes de pluja d'abril, netegen l'ànima.

Aquí, són poesia compromesa amb la realitat dels dies que ens ha tocat viure.

Hi ha places que no estafen,
on les incúries es desfan
i les paraules s'arrepleguen
conseqüents,
per donar fe dels fraus
i dels delictes. 



Poesia de combat que no fa sang.

Tinc una guerra
a peu d'horitzó (...)
disparo versos
que van al cor... 

Que lluita contra les injustícies.

Fotografía de Mercè Tor Ortiz

Ella cuina els seus somnis amb espècies,
vesteix des dels deu anys
colors que cus sense descans,
mentre prepara arròs amb sari blanc
i beu un te de plors i tempestes.

Que combat la indiferència.

Aquest matí fa mal:
Per què no puc assemblar-me a les pedres?

Que té el poder de consolar.

i llavors imagines,
com si fossis un nen,
que et caldrà protegir-te
les crostes que tens
i hi haurà les tiretes
arran la pell,
amb versos suaus
que són bàlsam calent...

A poc a poc, la paraula poètica agafa protagonisme i apareix com el motor que empeny la véu d'Arrazola que té una mirada que va més enllà de les crostes i que conrea els mots des de les pròpies medul·les.

A mi em plora la gola
perquè la volen erma
d'aquests mots,
i jo me'ls humitejo
per sentir-los ben xops,
els rego perquè em creixin
i les arrels s'endinsin
al moll de l'os. 

Venen ganes de xisclar, també, i de:

fer fora diables
que bramen a doll. 

Poesia que genera imatges poderoses, mots que pinten de colors els xiscles.