dimecres, 24 de juny de 2015

Tània Juste (2014), L'hospital dels pobres. Barcelona: Columna



Si les parets de l'hospital de la Santa Creu i les del de Sant Pau poguessin parlar! Quin munt d'històries en sortirien! Quin munt de sospirs, de crits i de plors!

He llegit  L'hospital dels pobres buscant els dolors i les joies que s'han fossilitzat en aquests llocs imantats. Però només m'he trobat amb una novel·la històrica d'una època apassionant, on es lliga informació ben documentada amb una història de fulletó típica.

Un relat que buscar sortir del tòpic amb l'Aurora que representa la dona moderna, però que no aconsegueix lliurar-la de ser un tipus més dins el repartiment de rols: des del dèspota del pare, fins a la Maria, pobre però honrada, la qual obté, al final, el premi a la seva abnegació, com a bona ventafocs.

Llàstima del llenguatge mig historicista  que enfarfega la lectura i de la poca volada de les escasses imatges. Per què dos personatges diferents tenen expressió o aire de gos?

La Maria, amb una "expressió d'ulls tristos, com de gos." P. 28
L'Eulàlia que té un : "aire nostàlgic de gos malferit." P. 41 i 79.

De tota manera, em queda a la memòria l'adequada metàfora del cor aplicada a l'estimat Hospital de la Sant Creu:



"els murs de l'antic hospital, com els batecs del cor d'un home massa vell, semblaven dir prou a cinc segles d'existència." P. 183.

Aquí en teniu una bona ressenya: 

http://www.nosaltresllegim.cat/2014/l-hospital-dels-pobres-de-tania-juste/

Em quedo amb la recança d'haver esperat més d'aquesta novel·la.