dilluns, 22 de febrer de 2016

Jaume Mercadé. Paisatges construïts. Fundació Vila Casas: Espai Volart 2. Barcelona

El garrofer i la masieta /1959

Quan era petita jugava a comprar i vendre a la tronera d'un garrofer de la Plana d'en Berga. L'ombra de l'arbre era una espai màgic protegit del sol de l'estiu que esberla la clofolla de l'ametlla, fa caure l'avellana i madurar el raïm. L'olor dolça de les garrofes m'obre la porta al món de la infantesa.

És possible que, mentre jo jugava, en Jaume Mercadé des del mirador del bosc, una mica més amunt, fes amb el pinzell una taqueta de color gris blau per representar el meu garrofer i una altra, de rojenca per la teulada de la nostra masia. Una espurna de color en el paisatge que, des de Miramar, el seu Mont Sainte-Victoire, va cap el mar.

 
Panoràmica de l'Alt Camp /1948

Quan venia la fosca, però, els garrofers em semblaven gegants terribles amb moltes cames i braços que, com tentacles, podien arrossegar-me a la seva cova interior, abans acollidora, i que ara era com un pou sense fons. La foscor d'alguns dels garrofers de l'artista m'evoquen aquella por de nena.

Garrofers /1953

D'altres en canvi em porten la vella, dolça i coneguda olor de migdia perfecte. Fins i tot sento l'udol de la marinada.

Paisatge amb garrofer /1949

Algunes tardes pujàvem als boscos, l'excursió que més m'agradava era anar a berenar a la Mineta i visitar la Font de Ferro amb el seu toll d'aigua vermellosa.

Bosc de Valls /1945

Pujàvem pel Camí Vell, aviat la plana s'acabava i començaven a aparèixer uns turons arrodonits, com acabats d'entapissar, que a la posta agafaven uns colors  inaudits. Mentre l'àvia anava explicant: aquest el bosc de Peixets... aquest altre el de... jo badava no sabia ben bé què.

Camí de la Font de Ferro, Ca Safuria /1953

Ara bado la pintura que em fa reviure un tros d'aquell camí i no només m'emocionen els records sinó que gaudeixo de la composició, de com el paisatge s'ha fet carn de la meva carn, de com el sento retrat d'un tros de país i d'un món personal. 

Garrofer mort /1958

Un any, no recordo quin, una forta gelada va matar molts garrofers i els que es van salvar van  quedar desguarnits i amb els membres amputats. La mirada i la paleta de l'artista els van plasmar i ara els retrobo, com a vells amics, i contemplo els troncs secs com a monuments abstractes que amb contundència em fan reinterpretar la visió idíl·lica d'aquells estius sense temps. Em sembla que, com els marges de pedra seca, les branques manques construeixen una nova realitat, un paisatge amb brots nous que no sabem si prosperaran. 

La textura del les teles es va tornant finament agrumollada i rugosa, potser no podia ser d'altra manera. La utilització, a l'etapa final de la producció de l'artista, de sorra barrejada amb la pintura està carregada de simbolisme: els paisatges de Jaume Mercadé i Queralt   són en eséncia terra, la seva. Partint de l'emoció de la contemplació horaciana d'aquesta terra i passant per un exigent procés de reflexió i de treball creador l'artista captura l'esperit d'un temps, d'un país íntim i de sentiments universals.

Garrofers i masia al fons (Ca Visiedo) / 1949

Paisatges que són finestres obertes a l'aura de la marinada i a l'olor del garrofer.