dimecres, 17 de febrer de 2016

Josefa Contijoch (2012) Sense alé. Barcelona: Edicions de 1984 (Mirmanda). Club de Lectura Biblioteca Can Manyer



Un fragment de Patrick Modiano i uns versos de Emily Dickinson proposen, des de l'inici, el to de l'autobiografia de l'ànima de Josefa Contijoch.

Amb Modiano sentim que deixar enrere la joventut pot ser com lliurar-se d'un pes, con si un tros de roca caigués poc a poc cap el mar. Per a la Dickinson, en canvi, una hora és un mar que ens separa i comunica amb els amics entre els quals, potser, podem trobar-hi un port on refugiar-nos. Aquests lemes, amb potents metàfores, són tota una declaració de les intencions de l'autora.

Viatjar a través d'un mar de records, perquè guardar testimoni del passsat és "l'única forma d'eternitat" i perquè els records  van "per la sang, cap al cor i alguns fan gleves", terrossos que cal desfer. I si es van contemplant les vivències com exercicis d'estil o com figures d'un calidoscopi, amb sort se'n treu una mica l'entrellat.

Cal intentar-ho, cal córrer sense alè esbufegant "cavalcant per la planura que fa olor de tarongina i mar." Per, al final, intentar sentir en algun moment el "cor sadoll".



Contijoc ens explica la seva dèria pels llibres i les pel·lícules que li han salvat la vida. És com una dama prerafaelita enamorada de les paraules, de la música, de l'art i de la vida. Li agraden les notes a peu de pàgina, les realitats paral·leles i les "finestres excèntriques" com tot el que pot suggerir la fotografia que apareix a la portada: l'actriu Marilyn Monroe, Karen Blixen que amb el seudónim de Isak Dinisen va escriure Memòries d'Àfrica (1937) i la també escriptora Carson McCullers.

Al llarg de la lectura apareixen multitud de referències literàries i culturals que han marcat l'autora, moltes són comunes a tota una generació com la cançó Sometimes I Feel Like A Motherless Child i la pel·licula Els morts,testament de John Houston, basada en el relat del mateix nom de James Joyce.

Entre vivència i vivència ens frapa la contundent consciència de la realitat històrica i social. És ben cert que als anys 70 creiem que s'estava acabant el capitalisme i que faltava poc perquè un ordre nou acabés amb les desigualtats injustes. Però, en canvi, "el capitalisme es va parar a pensar, va fer exercicis espirituals i va fer números." Aviat els somnis es van fer miques i tot se'n va anar en orris ja que "una colla de trilleros pot rebentar el món. Ho estant fent."

Aquells anys, també, va arribar el moment que va caldre calçar i vestir el català, la llengua mamada però d'estar per casa,  davant del castellà, estudiat, llegit i polit com si portés "sabatetes de borla blanca". Perquè la paraula és fonamental "on la paraula s'encalla, arriba la garrotada". La paraula ha de ser autèntica i ha de sortir de les freixures, encara més si és paraula de poeta que sap que la paraula és el verb.

I la poeta Contijoch, que escriu per necessitat, sense alè, "com un viatge inajornable al propi enigma", aixeca la veu potent, forta, arrelada en la frase feta i en la metàfora innovadora.

Per això, aquest llibre s'ha de llegir poc a poc, com qui beu un bon vi, així potser arribarem a un port on, per uns instants, sentirem el cor sadoll.


John Everett Millais, Ofèlia. 1852

" Desmantellada la força, només resta la feblesa i la compassió. I aquí pau i després glòria."