dimecres, 10 de febrer de 2016

Noves dames del crim (2015). A cura d'Anna Maria Villalonga. Barcelona: Llibres del Delicte.




Bona literatura que es reflecteix en un interessant ús de les imatges.

Així, les metàfores adormides del llenguatge col·loquial, pròpies dels relats negres, es desperten des del principi:

És que la mataria.
I no metafòricament, sinó de debò.

A vegades, s'hi afegeix una punta d'ironia. Veiem-ho en el relat d'Antònia Carré-Pons on l'escultural Friederick, que suposem té uns abdominals de tableta de xocolata, fa piscines com "una línia gruixuda de xocolata sense llet que anava partint el líquid blau."

O a "Exòtica", quan la corpulència que col·loquialment atribuïm als cossos com armaris apareix lleugerament transformada:

... va fer venir dues Mosses d'Esquadra, altes i ben plantades, que es van clavar a banda i banda de la porta com dues ales d'un armari mirall.

Les comparances amb animals, que també sovintegen quan hi ha sang i fetge, estan tractades amb subtilitat com en "El nom dels animals" una mena de La fera domada amb sorpresa final i constants picades d'ullet: com si la casa fos un gat feliç roncant al sol o la criatura gemega (...) com un animaló amagat, com el que és.

També a l'inquietant "-TAR" que utilitza com a leitmotiv la claustrofòbia dels peixos dins la peixera:

Ha anat més enllà, ha deixat de nadar en cercles, ha sentit amb intensitat. Petra no és cap peix.




Les imatges més creatives són les psicològiques com aquesta que amb elegant senzillesa, fa servir Raquel Picolo per expressar la misteriosa relació de dos germans bessons:

Des del primer dia vaig saber que eres la dona del Rafel, que éreu la mateixa cosa. Tu la solana i ell l'obaga.

La relació amb el cinema és delicadament present en el relat d'Anna Maria Villalonga on la cursa per un passadís de metro ple de graffiti es presenta com un mena travelin angoixant.

...les imatges se succeeixen a esquerra i a dreta, cada volta més ràpides, com els fotogrames d'una pel·lícula protagonitzada per gargots incomprensibles i amenaçadors que han adquirit vida pròpia i el persegueixen.

Per altra banda, si ens fixem en els diferents tipus de mort de cada relat, ens trobem que hi ha una clara preferència pel verí i les armes blanques. Només hi ha dues morts per armes de foc: una escopeta i una pistola. Ara bé, l'instrument assassí més sorprenent és una paella que m'ha recordat el pernil que utilitzava Carmen Maura en una peli de Pedro Almodovar. 




En síntesi: subtilitat i sentit de l'humor.

Com podem comprovar la diversitat és un dels atractius del recull, ara bé crec que tots els relats tenen una cosa en comú: el desig d'una justícia més que poètica que va des de la clara aposta contra el sexisme fins a una reivindicació d'una justícia cultural.

Acabo amb un fragment del final del relat hiperbòlic de Sílvia Romero on apareix aquesta última:

...els artistes també paguen la hipoteca, i sovint se'ls demana que ofereixin el seu saber i el seu art de forma solidària, o per fidelitat o implicació personal —i va sentenciar— Si el món de la cultura estigués més protegit, els artistes podrien viure de la seva obra, del seu treball (...) És una qüestió de dignificació de l'ofici o, si ho prefereixes, de justícia cultural.

Les noves dames del crim tenen les coses clares, a més a més, maten i rematen amb estil.