dimecres, 18 de maig de 2016

Colm Tóbin (2010), Brooklyn. Barcelona: Amsterdam. Club de Lectura de la Biblioteca Can Manyer a Vilassar de Dalt






Eilis Lacey ha d'abandonar el seu  poble d'Ennniscorthy, un món vell i confortable amb costums mamades. A l'altra banda de l'oceà haurà de fer front a una vida complexa i estimulant amb una aura de glamur i de llibertat. 

L'antic món irlandès, tant enyorat, intenta mostrar els seus encants i atrapar a la que primer va rebutjar, però un cop Eilis descobreix que la teranyina invisible dels tentacles socials de la societat tancada del poble fins i tot arriba a l'altre cantó de món,  torna on ha trobat més calidesa i la calefacció encesa tota la nit.

La subtil repressió social que es dóna a Enniscorthy s'intueix des del principi quan la senyoreta Kelly, anomenada l'Ortiga, tracta a cada client com correspon a la seva situació social i econòmica.

També aviat queden reflectides la profunditat de sensacions i sentiments que gairebé no s'expressen per pudor o per vergonya, mentre es prenen acords tàcits sense gairebé explicacions.

 



El clima que aconsegueix Tóbin recorda el del conte Els morts de Jammes Joyce. De les dues obres se'n desprèn una certa melodia celta que torna una vegada i altra sobre el mateix tema com el pensament de la protagonista que analitza detingudament fets, sensacions i sentiments:
"Li semblava que, per a cada nou dia que vivia, en necessitava un altre de sencer per contemplar el que havia passat i emmagatzemar-ho, per treure-s'ho del sistema i que no la despertés a mitja nit..." P. 56.

La imatge central de la novel.la és la del desdoblament de personalitat que s'apodera d'Eilis des del moment que sap que ha d'emigrar i que s'anirà repetint al llarg de la narració.

"Un cop s'havien fet els preparatius, amb les corredisses i les converses que comportaven, valdria més que fossin per a algú altre, va pensar, algú que s'hi assemblés, que tingués la mateixa edat i la mateixa talla, potser fins i tot el seu mateix aspecte exterior, el que fos, de manera que ella, la persona que pensava tot allò, es pogués llevar cada matí en aquell mateix llit..." P. 31.

Fins al final, hi haurà doncs dues Eilis: la d'Enniscorthy i la de Brooklyn.

Totes dues, gràcies a la paraula de Tóibín, ens són properes i ens fan experimentar com es paeixen: la soledat, l'enyor, les ganes d'aprendre, la feina, el dol, l'amistat, la caritat i l'amor que no se sap si ho és o no.