dijous, 26 de maig de 2016

Pau Miró (2016) Victòria. Tarragona: Arola editors (Textos a part. Teatre contemporani) Biblioteca de Can Manyer: Llegir el teatre



Llegir el teatre és quedar-se amb una petita part del que pot oferir la dramatúrgia, encara que en el text teatral hi hagi el germen de l'experiència completa. Llegir teatre demana que imaginem l'escenari, la llum i fins i tot les olors, els moviments i els gestos dels actors i actrius i, sobretot, les entonacions, els tons  i els ritmes de les veus. Per això, cal que el text, embrió de tot plegat, sigui capaç de recrear el món: en un principi és la paraula.

Aquesta reconstrucció d'un món ha de ser versemblant i, per tant, el llenguatge dels personatges ha de ser coherent amb el seu caràcter i amb el temps i l'espai ficticis, ens ha de donar il·lusió de realitat.

La lectura de Victòria no m'ha produït aquesta sensació. M'ha costat creure'm els personatges i l'ambient de la Barcelona grisa de l'any 1951 al barri que avui anomenem del Raval.

La plaça del Padró al cor del Raval

Des del principi, no em va cabre al cap que la Victòria fes un parlament dins de l'església fent apologia de la dedicació a la barberia del seu marit acabat de finar. No em vaig empassar que, en ple nacional-catolicismo, quan homes i dones s'asseien separats als sepelis i mentre ells enterraven al mort les dones es quedaven resant el rosari, una vídua fes una semblança del marit a peu de fèretre.

Clar, vaig pensat, aquest recurs és una bona manera de plantejar la situació, vinga... més endavant ja entraré dins la ficció.

Però no ho vaig aconseguit perquè l'estil del llenguatge, encara que ben polit, no em sona a la parla popular dels barcelonins de l'època. No em produeix la il·lusió de realitat.

En poso alguns exemples. No em crec al falangista parlant de la "por preventiva" del cérvol que dissecat llueix la seva cornamenta penjat a la barberia, per altra banda un bon símbol. No veig a la Cantant dient "m'estic quedant cega cosint", em passaria millor si digues "m'estic cremant la vista" i, de cap manera, algú de 1951 es posaria a la boca el clixé lèxic actual de: "Benvinguda al món real".

Direu que sóc una tiquismiquis deformada per la filologia, com ho és el personatge del mestre que ens alliçona, precisament en aquest sentit:

"Els bons poetes saben que l'adequació del lèxic és fonamental perquè arribi la seva veu."

Però com que, també a mi, els llibres m'han salvat la vida; crec que el tractament estilístic del llenguatge d'aquesta obra hauria d'estar més cuidat, precisament perquè Victòria té molts valors i, segurament, a l'escenari dóna el millor d'ella mateixa i, sobretot, perquè el seu missatge és clar: encara que la por sembli que ho enfonsi tot, ens queda la memòria individual i col·lectiva del llibre que perdura en temps advers. Com deia el poeta Blas de Otero: ens queda la paraula.