TOTES LES ENTRADES

dilluns, 28 de novembre del 2016

Betsabé Garcia (2016) Amb uns altres ulls. La biografia de Montserrat Roig. Barcelona: Roca editorial

Un dels encerts d’aquesta biografia és emmarcar la figura de Montserrat Roig Fransitorra en un escenari teatral.




Entre la representació el 1946, any del seu naixement, de L’Hostal de la Glòria i la de La reivindicació de la senyora Clito Mestres el 1991, any de la seva mort, hi ha molt més que una vida, hi ha el pas a un món on les dones ens reivindiquem.

Les dones sempre finestreres hem saltat al carrer, hem esmolat la curiositat, ens hem armat de valor i hem ocupat una part de l’espai públic que ens pertoca: Montserrat Roig Fransitorra va ser una de la colla, una pionera valenta i brillant.

Per altra banda, el teatre va ser un reducte de resistència i de defensa de la llengua i de la cultura catalana. No només la burgesia de l’Eixample es reunia per representar o recitar a les llars dels pròcers. La menestralia, a Gràcia, al Raval o a qualsevol poble, feia el mateix i, per a molts i moltes,  va ser la manera d’entrar en contacte amb el català com a paraula escrita.



Montserrat Roig Fransitorra era de la colla dels grans. Els seus escenaris van ser també els meus, al mateix temps, com en el cas d’Anglaterra, o sovint uns anys més tard. Però fins que no he llegit aquesta biografia no m’he adonat que les nostres vides estaven trenades. Això és mèrit de Betsabé Garcia, ja que seguint el fil de l'existència de MRF ha fet la crònica d’una generació.

BG l’encerta perquè uneix una boníssima documentació amb un estil planer on apareixen expressions i frases fetes que fan que sentim el personatge proper. Una escriptura ponderada, viva i expressiva que segur hagués agradat a MRF.



Havia de reinventar-se i necessitava un canvi d’aires. Però ja se sap que esperant t’hi pots florir.” P. 383

L’endevina també quan ens mostra amb un va i ve de dates i dades com va avançant el fil de la vida, com per onades o per cercles concèntrics, fins arribar a allò que la biografiada pretenia: fer internacional la seva obra i la nostra cultura. Peti qui peti.

El día en que los estudiantes de Zamora, por ejemplo, conozcan tan bien como los estudiantes de Glasgow la realidad de Cataluña empezaré a creer que algo está cambiando.” MRF (1983), “Catalunya en Glasgow”, El País. P. 386

 M’encanta com Betsabé Garcia afronta les contradiccions i les situacions complexes del flux de la vida i de la història: les enemistats, incloses les familiars, provocades per la Guerra Civil i els maleits-imprescindibles diners. També les amistats o influències, la cultureta i l’ambició cosmopolita.

MRF va tenir èxit, però va pagar un preu per la seva llibertat i, aquest text s’endinsa en aquest neguit, el neguit de l’ofici d’escriure a cara o creu d’una dona que ens va donar una lliçó fent la crònica de la seva experiència ara resseguida i posada en solfa per BG.












dilluns, 21 de novembre del 2016

La poesía del Rock, Litoral, Revista de la Poesía y el Pensamiento (1989) nº 183/184/185. Torremolinos-Málaga-Andalucía-España-Europa

https://www.youtube.com/watch?v=v0nmHymgM7Y

Robbie Robertson, Michael McClure, Bob Dylan y Allen Ginsberg

La reciente muerte de Leonard Cohen tras el testamento poético de su último disco y la concesión del Premio Nobel de Literatura a Bob Dylan me han traído a la memoria este volumen antológico y crítico que recoge y coloca en su contexto algunas de las letras de las canciones-poemas del rock más representativos desde 1954 hasta 1989.




Se trata de un magnífico trabajo editorial que va acompañado de comentarios críticos de fotografías y dibujos pertinentes y también de las letras en idioma original más alguna partitura.



Me ha servido a lo largo de los años, no sólo de deleite sino de inspiración para transformar este legado en herramienta didáctica para acercar a la poesía a los jóvenes.


Desde el inicio la autorizada voz de Alberto Manzano canta claro:

“En realidad, nunca he sido capaz de diferenciar un poema de una “letra
de canción”… entiendo que hay buenos y malos poemas como hay buenas y
malas letras de canciones…”

Su artículo empieza con una cita de Bob Dylan:



Y continúa reconociendo la calidad de la vertiente literaria de Leonard Cohen del que destaca estas palabras:

“Siempre ha habido una guitarra invisible detrás de toda mi obra, ya sea en la que ellos llaman prosa o en la que llaman poesía, que son distinciones que yo nunca hago. A veces los poema nacen con la música, otras es la música la que nace tras ellos, y a veces las palabras reclaman una música para hacerlo perfecto.”



Poesía y música han convivido desde el principio de los tiempos en boca de rapsodas, trovadores y juglares porque:


“Cuando un poema se hace canción, todo el Universo baila.”


dijous, 17 de novembre del 2016

Ian McEw (2005), Dissabte. Barcelona: Anagrama-Empúries. Club de Lectura de la Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt




Què vol dir ser un ésser humà ara i aquí? Aquesta és la pregunta que planteja ja a l'inici la citació de Saul Bellow. Per això si alguna etiqueta podem posar a aquesta obra és la d’existencialisme social, perquè ser persona no és pot deslligar de la tasca de construir el bé comú.

Aquesta és una preocupació de McEwan que també apareix en La llei del menor, la seva última novel·la. S’entén, aleshores, la satisfacció del protagonista per la feina ben feta del neurocirurgià demiurg que entreveu el mapa conceptual de la meravellosa màquina que ens regeix: 

"En Hery està mirant una part del cervell d'en Baxter. Es pot convèncer fàcilment que és un territori familiar, una mena de pàtria; amb els seus turons i les valls plegades dels solcs, cadascun amb un nom i una funció assignada, tan coneguts per a ell com la seva pròpia casa." P 273.

Tot el joc narratiu d’aquest dia complet de dissabte és mental: la violència, la perícia de les operacions a crani obert, la relació amb la família i amics... tot està vist sota la perspectiva d'allò que, amb magnífica imatge, MacEwan en diu:


 “el soroll blanc del pensament solitari” P. 91

Aquesta véu narrada en tercera persona per un narrador omniscient és clara i organitzada no un fluir de la consciència. Gaudeix d'una precisió esborronadora que tant ens fa celebrar els plaers de la vida en una mena d’odes a la bellesa, que van des de la satisfacció d'haver criat uns bons fills, al bon sexe, a la comoditat de la vida occidental, als plaers de la tecnologia i fins i tot al joc de l'esquaix.

“El partit es converteix en una metàfora amplificada dels defectes del caràcter” P. 120.

Però per sota o per damunt d’aquests cants a la vida que ens porten a una sensació de higth spirits pròpiament britànica hi ha la realitat de la nostra societat amenaçada:

“és en realitat l’estat del món allò que més el preocupa.” P. 93

Per això, el dia acaba com acaba i el cirurgià fa el que cal, compleix amb el seu deure ja que hi ha qui el necessita, hi ha malalts psico-socials que, hereu del positivisme-naturalisme, ell ha d’intentar sanar:


“Algú s’ha d’ocupar d’aquesta gent:” P. 277

Després podrà tornar, havent apaivagat la mala consciència,  a la magnifica casa londinenca en una plaça dissenyada pel neoclàssic Robert Adam que també apareix a Expiació. Potser les formes regulars i harmonioses amb un punt decoratiu siguin un ideal estètic.

Tot plegat queda impregnat de poesia i de música: des de la sortida d’una situació perillosa, fins a la banda sonora d’una operació quirúrgica perillosa que consisteix amb les Variacions Goldberg de Bach i per acabar el sedant Adagio per cordes de Barber.

“Alentir el ritme, aturar-te del tot per llegir i entendre un poema és com intentar aprendre una habilitat antiquada: com fer un mur de mamposteria en sec o pescar truites.” P. 143.

De fet, a la prosa de McEwan li va l’alè de Bach i tota la novel·la es pot entendre com una fuga que repassa els grans temes de l'acabat d’inaugurar segle XXI mentre a les peixateries de Londres es continua embolicant el peix amb paper de diari i a la petita plaça Henry Perowne deixa perdre la mirada per la Coldville Place de Fitzrovia. 
.



dilluns, 7 de novembre del 2016

Kylli Sparre: la memòria subconscient

Les fotografies de Kylli Sparre van més allà de les evidències, escolten paraules i músiques no pronunciades ni sentides. Són memòries d'allò que no va esdevenir.




Se m'apareixen com  il·lustracions de contes fantàstics mai explicats.



Del tipus de Rapunzel que amb cabellera que servia d'escales per pujar a la torre on estava presonera.


Com Els pels del dimoni que posa com a prova trobar una anell al fons del mar.




Amb personatges femenins alhora fades i bruixes, alliberats i empresonats.


Amb escenaris de ciència ficció.

Aigües quietes, reflexos carregats de misteris, terres desèrtics o fèrtils acompanyen dónes subtils i absortes que ballen més enllà de portes tancades.


Móns interiors...


 Somnis i angoixes.

http://www.sparrek.org/




dijous, 3 de novembre del 2016

Lucia Berlin (2016) Manual per a dones de fer feines. Traducció d' Albert Torrescasana. Barcelona: L'altra editorial. Primera edició 1977

Relats punyents massa sovint amb el punt de vista torturat de qui es mira la vida a través del cul de got de l'alcoholisme. Me n'he arribat a atipar d'aquesta perspectiva.

Fins i tot he trobat semblança entre la fesomia de Lucia Berlin i la de Liz Taylor i no he pogut deixar de pensar en el paper de l'actriu a Qui té por de Virginia Woolf?

Lucia Berlin

Fotograma de Qui te por de Virgina Woolf?

Per altra banda hi ha alguns contes que s'imposen amb força i que estan tocats per la vareta màgica de les metàfores.

M'ha agradat especialment "Punt de vista" com a representant dels pocs relats que tenen una deriva metaliterària. Agafa com a pretext el conte "La tristesa" de Txèkhov. Amb ell "ens empeltem de la compassió" gràcies al diàleg del protagonista amb el seu cavall.

Com a complementari, per seguir amb el gènere equí, trobem "El meu joquei" on la narradora també sent compassió i acaricia al pobre genet com si fos un cavall.

Edward Hopper


Em sembla que si he acabat de llegir el text ha estat per la varietat d'escenaris que tan aviat et fan sentir dins d'un quadre de Hopper com dins d'un de Frida Kahlo.

Frida Kahlo