dimarts, 24 de gener de 2017

Bernard-Marie Koltès (2016), En la solitud dels camps de cotó. Tarragona: Arola Editors. Traducció de Sergi Belbel


El camí de la vida és un diàleg entre estranys que acaba amb un duel?

No ho sé. Tampoc sé si Koltés volia expressar una cosa semblant o només deixar constància de la perplexitat per tot plegat.





Potser no cal cap interpretació, ja n'hi ha prou deixant-nos portar pel gavadal de metàfores: lluminoses, tenebroses, cruels, pietoses i belles que fan llegívol el text.

Començant pel comercial estraperlista —dealer— i el client que no ho vol ser i continuant pels camps de cotó, un dels pocs llocs on es pot confessar el desig:

“... digui’l com el diria a un arbre, o de cara a la paret d’una presó, o en la solitud d’un camp de cotó en el qual et passeges, nu, de nit; dieu-me’l si cal sense mirar-me.” P. 27.

Per anar a parar a les persones i als animals:

“La mirada es passeja i es posa i es pensa que es troba en terreny neutre i lliure, com una abella en un camp de flors, com el musell d’una vaca en l’espai clos d’un prat.” P. 21.

Passant per aquest crepuscle marc del diàleg, ple de clarobscurs:

“... aquella llum allà dalt... continua brillant impertorbablement; forada aquesta foscor, de la mateixa manera que un misto encès forada el drap que pretén apagar-lo.” P. 16.

Al final, cal escollir l’arma.

Quina? Tampoc ho sé.            

De tota manera un fragment de lectura em torna a la memòria:

“Els records són les armes secretes que l’home guarda dintre seu quan està despullat.” P. 40.

I si el duel és de paraules que reviuen records, que fereixen i maten, que curen i fan viure: armes secretes de doble fil?