dilluns, 16 de gener de 2017

Gemma Ruiz (2016), Argelagues. Barcelona: Proa (A tot vent)

 Amb la força de "la burra", la màquina que donava energia als telers. Biblioteca de Can Manyer, antiga fàbrica tèxtil,  a Vilassar de Dalt


"El món és partit per dos."

Així comença aquesta novel·la de període entretallat amb frases curtes i contundents que són com argelagues: esclaten després d’un incendi, punxen i floreixen.


A principis del segle XX, la nena Remei sap que el món és dividit en dos: els nens que poden ballar a la festa major i els que no, els del poble amb "el ramat d’estiuejants" i els de pagès, els que mengen el que volen i els que passen gana, els que "han tret la rifa" i els que "més avall només tenen el bestiar".

La distància entre els dos mons es gran com un barranc i sembla que en avançar el segle les vores de l’esvoranc es vagin acostant. Això sí, homes i dones, menystingudes elles, s’han de deixar la pell i els ossos treballant a la fàbrica i al camp, per escapar de la misèria i per fer realitat el somni de la casa i l’hortet.

Fins que la Guerra Civil fa encara més gran i més fonda la rasa, perquè s’hi afegeix una altra distinció: els “leones de la España autentica” i els “rojos, separatistas y masones”.

A partir d’aquest moment la consigna de “callar i ser només per treballar” serà “la nova religió del poble. I qui sap si l’opi, també.”

Però, sobretot les dones treballadores tenen un lema que s’hauria de pintar al portal de totes les cases: “Ajuda i t’ajudaran” i la solidaritat veïnal funciona com una seguretat social. Tant s’acull l'orfe, aquell que passa gana, o la nena murciana que no s’aguanta dreta treballant.

Les dones estant a punt per ajudar i per xalar, xerrant a la feina o a la cuina, divertint-se per Santa Llúcia o, ja al segle XXI, gaudint de l’opera a l’Arena de Verona.


Tot narrat amb un llenguatge que brolla de converses familiars o entre companyes i veïnes, amb expressions que evoquen aquest món que va ser i que aquí queda enregistrat.

M’emociona el “parenostre de fel” amb el qual es fa caritat, em fa somriure com una parella d’homes se’n va a Barcelona “a buscar-se les pessigolles”, o com a Roma, on les treballadores tèxtils canten el Virolai al inefable Pius XII, expliquen que les escultures porten “tota la verdura enlaire”.

Encara que al principi m’ha costat entrar en el ritme tallat de la frase curta, poc a poc aquestes argelagues se m’han empeltat i he llegit de gust aquesta història de superació d’una família que podria haver estat la meva.

Com a cloenda no hi ha res millor que l’empenta de l’ària de Turandot de Puccini, "Nessum dorma".
  
“Cada vida val la pena,
cada dia que neix és un bé,
per cada ferida torna a entrar la llum
et despertes i ja no et fan mal
i és el senyal: pots canviar
renéixer per guanyar.”

Vincerò!