“Aquesta mena d’història no la vol sentir ningú” —Afirma el protagonista.
Cert, només uns quants anirem al teatre a veure,
escoltar i patir amb la història de l’Ian, la Cate i el Soldat que més que
éssers humans són miralls socials.
No interessa contemplar i sentir a les freixures que la
violència privada és la llavor de la violència pública, que la tortura i
l’assassinat de tantes dones i infants dins a les cases és un esqueix de
l’arbre de la guerra.
No es vol saber res dels horrors que ha vist el soldat, només
importa l’individu.
 |
| Street art 3d |
Però allò públic i allò privat està unit per un forat que es planta al mig de l’escenari, un forat que es transforma en un pou d’on es pot sortir renascut com l’Ian, que aprèn a donar les gràcies i pot arribar a sentir una cosa semblant a l’amor que l’ajuda a sobreviure.
 |
| Edward Munch, Love and Pain |
Llàstima que l’autora no ho aconseguís!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada