Començo fent un experiment: intentaré deixar de banda tot allò que no sigui el text.
La Jean Louise abans d’arribar al
seu poble es posa “la roba de Maycomb” amb la qual torna a ser el “cavallot”
que s’ha convertit en senyoreta de Nova York. La noia torna a casa i ens fa
saber que:
“...tinc la sensació que torno al
món i que quan surto de Maycomb és com sortir del món “
S’ha d’haver llegit Matar un rossinyol o vist
la pel·lícula —almenys tenir-ne referències— per entendre tot un munt d’implicacions.
De tota manera, si no en sabéssim res, també entendríem que tant la roba com
Maycomb són símbols que ens estan parlant d’alguna cosa així com l’essència
d’un lloc, que identifiquem, si no amb l’estat d’Alabama, si amb el mític sud
dels Estats Units.
No me n’estic sortint gaire de
només parlar del text.
Potser m’anirà millor si segueixo
la pista del títol.
El famós sentinella prové, com es
diu explícitament al text, del verset 6 capítol 21 d’Isaïes.
Això m’ha ordenat el Senyor:
Vés, aposta un sentinella
per anunciar el que vegi.
La Jean Louise diu clarament que necessita
un sentinella que li marqui el camí, perquè el seu pare ja no li serveix i no
sap què fer. Ja des de la pàgina 37 s’explica que la tia Alexandra li fa tibar
les cordes de la consciència “fins que vibraven com una cítara espectral.”
Caldrà que l’oncle Jack li
aclareix allò tan evident que “el
sentinella de cada home és la seva consciència” perquè pari d’enrabiar-se i
discutir amb tothom, quan les seves expectatives no encaixen en una realitat
complexa.
La consciència que li va esmolar la
tieta, s’activa quan s’adona de com ha canviat la seva societat i les
contradiccions s’amunteguen: Com es pot compaginar la llibertat federal i els
drets humans de les persones de color?
No aconsegueixo parlar només del
text perquè com sempre i, aquí més, text i context són inseparables. I dic que
aquí més, perquè en aquesta novel·la em sembla que s'intenta sostenir una tesi que no està prou definida i no
es vol que sigui dit. Aleshores, és clar, el relat no acaba de rutllar.
A més a més, intueixo que si no
hagués tingut èxit l’obra anteriorment publicada i la pel·lícula corresponent,
s’hagués respectat el que semblava la voluntat de Harper Lee fins els seus
últims anys de no publicar aquest text.
De tota manera hi ha detalls en la
caracterització dels personatges que m’acosten a l’escriptora: Em complau
imaginar-me l’oncle Jack com una vella
aranya, amb una freqüència d’onda
especial i amb un parlar com de taquigrafia
intel·lectual.
També he gaudit veient, com la
protagonista, encara que estigui al seu món, no acaba d’acostumar-se a entrar
als cotxes sense donar-se un cop de cap. S’ha d’esperar al final perquè vigili
i no se la foti.
Sembla que ha aprés la lliçó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada