dimarts, 1 de maig de 2018

William Morris i el moviment Arts & Crafts a Gran Bretanya. Museu Nacional d’Art de Catalunya i Fundación Juan March




Des que el jove professor Antoni Marí cap a l’any 1974 ens va proposar a un grup de l'Autònoma la lectura de News  from Nowhere de William Morris,  ha plogut molt.


Així i tot, continuo considerant el socialisme utòpic de Morris quotidià i proper, mentre  gaudeixo de la seva estètica lligada a l'ètica que no estava lluny dels valors  del meu entorn menestral i rural on els oficis eren justament valorats: 

Antiga escola d'Arts i Oficis del Clot

“No vull art per a uns quants, de la mateixa manera que no vull l’educació per a uns quants o la llibertat per a alguns.”  

Aquesta exposició del MNAC m’ha tornat a la joventut, a la primera vegada que vaig veure a la vella Tate les obres dels prerafaelites i vaig estimar l’elegància dels dissenys de Morris & Company i dels seus successors. 

Perquè Morris no en tenia prou en pintar ni en escriure. Ell volia un entorn on viure fos, no només agradable, sinó respectuós amb l’entorn i amb la societat; per això va caldra una empresa integral de decoració, com en diríem ara, on els arts i els oficis es complementessin.  

Des de edicions de llibres que són veritables joies, a estampats de teles i de papers pintats.




Des de disseny d’edificis i interiors que s’entenen com una globalitat.

 

Fins a pintures. M’aturo en aquesta que té com a model a Jane Buden, l’esposa de William Morris que apareix com a Isolda.


Jane Buden pintada per William Morris


Però el millor retrat i més conegut de la Jane és el de Dante Gabriele Rossetti com a  Proserpina. Estem davant d’una dona que com a model d’artistes ha pujat en l’escala social i és la que inspira a Bernard Shaw Pigmalió.



Encara hi ha més, la dona de Morris va ser també una artesana-artista amb el seu ofici de bordadora i no de qualsevols bordats sinó d’uns dissenys que fins i tot a mi em fan venir ganes d’agafar l’agulla.


Dins de la mentalitat de l’època l’utopisme de Morris postulava una integració moderada de la dona a l’entorn del treball no alienant i de l’art.

Per exemple, deixant la costura, trobem dones orfebres com i expertes en el treball de l’esmalt que tan de ressó va tenir a casa nostra.

Ernestina Mills al seu taller de Kensington c. 1900

Ernestina Mills, Mirall de coure i esmalt

No puc acabar sense esmentar els vitralls tan típics de la decoració modernista 


Ni els mobles que fan cert el que l’artista afirmava:


“No tinguis res a casa que no sàpigues que és útil o que no consideris bell” 

Per acabar, les rajoles pintades on, en aquest cas, s’ilustra el conte de la Ventafocs amb l’estètica medieval estilitzada que tan agradava els prerafaelites. Una verdadera delícia.

Com deia aquest artista i artesa integral: 

“El veritable secret de la felicitat rau a sentir un interès genuí pels petits detalls de la vida quotidiana.”