Des que el jove
professor Antoni Marí cap a l’any 1974 ens va proposar a un grup de l'Autònoma la lectura de News
from Nowhere de William Morris, ha plogut molt.
Així i tot, continuo
considerant el socialisme utòpic de Morris quotidià i proper, mentre gaudeixo de la seva estètica lligada a l'ètica que no estava lluny dels valors del
meu entorn menestral i rural on els oficis eren justament valorats:
 |
| Antiga escola d'Arts i Oficis del Clot |
“No vull art
per a uns quants, de la mateixa manera que no vull l’educació per a uns quants
o la llibertat per a alguns.”
Aquesta
exposició del MNAC m’ha tornat a la joventut, a la primera vegada que vaig
veure a la vella Tate les obres dels
prerafaelites i vaig estimar l’elegància dels dissenys de Morris & Company
i dels seus successors.
Perquè Morris
no en tenia prou en pintar ni en escriure. Ell volia un entorn on viure fos, no només
agradable, sinó respectuós amb l’entorn i amb la societat; per això va caldra una
empresa integral de decoració, com en diríem ara, on els arts i els oficis es
complementessin.
Des de edicions
de llibres que són veritables joies, a estampats de teles i de papers pintats.
Des de disseny
d’edificis i interiors que s’entenen com una globalitat.
Fins a pintures. M’aturo en aquesta que
té com a model a Jane Buden, l’esposa de William Morris que apareix com a
Isolda.
 |
| Jane Buden pintada per William Morris |
Però el millor
retrat i més conegut de la Jane és el de Dante Gabriele Rossetti com a Proserpina. Estem davant d’una dona que com a
model d’artistes ha pujat en l’escala social i és la que inspira a Bernard Shaw Pigmalió.
Encara hi ha més, la dona de Morris va ser també una artesana-artista amb el seu ofici de
bordadora i no de qualsevols bordats sinó d’uns dissenys que fins i tot a mi em
fan venir ganes d’agafar l’agulla.
Dins de la
mentalitat de l’època l’utopisme de Morris postulava una integració moderada de
la dona a l’entorn del treball no alienant i de l’art.
Per exemple, deixant la costura, trobem dones orfebres com i expertes en el treball de l’esmalt que tan de ressó va tenir a casa nostra.
 |
| Ernestina Mills al seu taller de Kensington c. 1900 |
 |
| Ernestina Mills, Mirall de coure i esmalt |
No puc acabar
sense esmentar els vitralls tan típics de la decoració modernista
Ni els mobles que fan cert el que l’artista afirmava:
“No tinguis res
a casa que no sàpigues que és útil o que no consideris bell”
Per acabar, les
rajoles pintades on, en aquest cas, s’ilustra el conte de la Ventafocs amb
l’estètica medieval estilitzada que tan agradava els prerafaelites. Una
verdadera delícia.
Com deia aquest artista i artesa integral:
“El veritable
secret de la felicitat rau a sentir un interès genuí pels petits detalls de la
vida quotidiana.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada