TOTES LES ENTRADES

diumenge, 17 de juny del 2018

José Eduardo Agualusa (2018), Teoria general de l’oblit. Barcelona: Periscopi. Traducció de Pere Comellas Casanova


Sant Jordi 2018

“Si tens una bona història ets gairebé el rei”


El que serveix pel narrador oral al voltant del qual es forma una rotllana, és també útil a l’escriptor.


Agualusa té una bona història i la sap explicar fent que el passat d’Angola conflueixi en un sol edifici de la capital: l’edifici dels envejats i adoptant la mirada de la Ludo per dirigir la narració i fer que ens preguntem si estem davant d’una teoria general de l’oblit o de la memòria.

Tot plegat em fa pensar en aquesta pintura de Magritte


Renne Magritte, Les vacances de Hegel

El joc de l'art sigui plàstic o literari sempre amaga paradoxes. 


Com les de la protagonista que “és com una tortuga a qui haguessin arrencat la closca” i necessita la protecció d’un paraigua o de quatre parets. Però malgrat això, és des de la closca que es mira “la foscor com qui s’aboca a una abisme” i l’immens cel d’Àfrica que “ens esclafa” per narrar poèticament la història del país.


Vista de Luanda


Contempla la revolució: les pancartes on “els signes d’exclamació es confonien amb els matxets que portaven els manifestants”i les carretes plenes de morts mentre “el pou de la nit s’empassa els estels.”

La Ludovica no només contempla: sobreviu, aprèn i escriu sense parar en el llibre obert de les parets.

Els elements màgics s'amunteguen: personatges que desapareixen literalment xuclats per la terra, coloms missatgers de l’amor i prenyats de diamants, la filla retrobada, l’aliança de la vellesa i la infantesa, arbres de les paraules o ficus malemba, “núvols com meduses”, un riu que no desemboca al mar sinó donant una mica de vida al desert de Kalahari, la tribu dels kuvales que lluita per no extingir-se amb paraules dins una carta i antenes parabòliques que maten convertint-se en símbol irònic de l’extermini d’un determinat passat colonial en mans d’un pretès cosmopolitisme.

Per això en Pedro Afonso diu: “He vist en aquesta ciutat el que no cap als somnis”.

I com a conclusió una altra versió de les paraules de J.V.Foix: “És quan dormo que hi veig clar”.

“Si quan dormim, somiem que dormim, podem desperts, despertar-nos dins d’una realitat més lúcida?”

Una realitat com la de l’altra cantó d’un mirall on “cega, m’hi veig més que tu” on “estalvio menjar, aigua i adjectius” on escric “per a qui vaig ser”.

Les parets no han estat prou grans per escriure la teoria general de l’oblit, només per practicar-la.

Ens hem quedat amb trossos de la memòria d’aquells que, com tots farem un dia, ja han avançat “en direcció a la llum, rient i xerrant com aquell que entra en un vaixell”.

Mentre, podem gaudir de l’ombra del ficus malemba o arbre de les paraules, de les paradoxes i de les bones històries.


Malemba

 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada