Raül Garrigasait (2017) Els estranys. Barcelona: Mirmanda

Llibre estrambòtic, atapeït d’escenes i d’idees suggeridores. Proposa un tema que sembla arcaic i que, malgrat tot, se'ns va apropant: clarobscurs del valors de l’antic règim i del nou. 

En mig d’una guerra sense ordre ni concert el diletant prussià Wieleman és el símbol d’una societat en extinció que acaba la vida amb placidesa, però matant, encara que sigui per accident.

No he aconseguit entrar dins el relat del traductor obsedit pel protagonista del llibre que ha de fer entenedor en una altra llengua. Tampoc, en la narració de les poques aventures d’aquest personatge de la primera guerra carlina, però sí que m’ha admirat la capacitat de l’autor per recrear ambients i sensacions relacionant-les amb idees originals a través d’imatges potents.

Com aquest fragment on sembla que vibrem escoltant una música que fa aquest impressió:

“...era com pujar una margera de rocs i herbes que fan nusos als turmells i veure una gran plana de verd llampant amb minúscules colles de gent asseguda, estirada, refent-se d’algun desastre natural amb la gratitud dels supervivents, oblidant-ho tot, renaixent a un món feliç.” P. 47.

O la personalitat del metge il·lustrat vista d’aquesta forma:

“Com un explorador, avanço per la foscor amb el meu equipatge: la precisió quirúrgica, les vacunes, les reaccions químiques. On regne el caos dels homes, jo m’esforço a sotmetre la natura i em serveixo de les seves lleis per atenuar el desastre.” P. 81.

De tota manera, ni l’amistat exaltada servirà per escapar de la mort:

“Els amics sorgeixen d’un entusiasme compartit: una rara afinitat els aïlla en una solitud immensa però els permet assaborir la fecunditat del present (...) Tota amistat és una mena de secessió, fins i tot una revolta, i ens protegeix de la servitud completa.” P. 147.

Al final, el caos s’emportarà el científic.

Això sí, sempre queda el plaer de menjar rovellons:

“Sota la pressió de la forquilla les formes s’esponjaven i s’oferien sense voluntat, i dins la boca esclataven les flaires i els gustos del sotabosc, el porc fer i el cuc, la fura i els excrements, les llavors i el cargol i les fulles en descomposició.” P. 92.

En fi, un llibre tardoral i tenyit de misantropia.