En un principi va ser la paraula cantada que
acompanyava les remors de la terra. Simbiosi o comunió. Com vulgueu. El cas és
que Canto jo i la muntanya balla.
És una dansa que lliga històries de
persones humanes i de bèsties, alegries i penes, màgia i drames rurals. És la
música d’una veu capitana que viu a l’humus del bosc, al gorg ombrívol, a la
carnisseria, a l’últim replec de la carena, al bar o a la panxa dels núvols.
Tot té ànima des de les estovalles al cabirol. Tot és una cosa i és l’altra.
També hi ha llegendes, mites i imatges més concretes
que se’ns fiquen pel nas: olors «rasposes, punxegudes, divertides,
caragolades...» o per la vista i el tacte:
«La carretera és negra amb aquesta ratlla com
un corralet, com una sanefa que la travessa tota, com la pell d’una serp. I el
bosc s’obre groc i gris, i triangle al meu davant, com si fos una navalla.»
Tot és simbiosi, comunió i, sobretot, poesia:
«Com una finestra
dalt de tot del cap, que ni sabíem que hi era, i que la veu del poeta obre una
mica, mica, i allà dalt, per aquella escletxa, hi ha l’infinit.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada