TOTES LES ENTRADES

dijous, 16 de gener del 2020

Irene Solà (2019) Canto jo i la muntanya balla. Barcelona: Anagrama



En un principi va ser la paraula cantada que acompanyava les remors de la terra. Simbiosi o comunió. Com vulgueu. El cas és que Canto jo i la muntanya balla.

És una dansa que lliga històries de persones humanes i de bèsties, alegries i penes, màgia i drames rurals. És la música d’una veu capitana que viu a l’humus del bosc, al gorg ombrívol, a la carnisseria, a l’últim replec de la carena, al bar o a la panxa dels núvols. Tot té ànima des de les estovalles al cabirol. Tot és una cosa i és l’altra.

També hi ha llegendes, mites i imatges més concretes que se’ns fiquen pel nas: olors «rasposes, punxegudes, divertides, caragolades...» o per la vista i el tacte:

«La carretera és negra amb aquesta ratlla com un corralet, com una sanefa que la travessa tota, com la pell d’una serp. I el bosc s’obre groc i gris, i triangle al meu davant, com si fos una navalla.»

Tot és simbiosi, comunió i, sobretot, poesia:

«Com una finestra dalt de tot del cap, que ni sabíem que hi era, i que la veu del poeta obre una mica, mica, i allà dalt, per aquella escletxa, hi ha l’infinit.»



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada