divendres, 14 de febrer de 2020

Sally Rooney (2019), Gent normal. Barcelona: Periscopi. Traducció d’Ernest Riera




Llirs entre cards. La Marianne i el Connell són una parella que va contracorrent com el llenguatge directe de Sally Rooney que mostra més que diu. Quin goig llegir entre línies! Quin plaer aturar-se per evocar situacions semblants o per imaginar-se com és la part de vida dels protagonistes que ens queda oculta!

Si el món dels enamorats és únic, i el d’aquest parell ho és més que el de la majoria: són una mena de Marian i de Robin Hood del segle XXI que gaudeixen del seu amor ocult. 

«El secret de tots dos pesava dins del cos de la Marianne d’una manera plaent, li feia pressió a la pelvis quan es movia.»

L’estimada és, com Beatriu, el principi de la nova vida del enamorat, una vida plena de paraules, de converses de veritat que són belles com uns «patinadors artístics tan perfectament sincronitzats que tots dos es sorprenen».

Però la diferència de classe social i la tèrbola família de la noia enrareixen la relació de manera que han de seguir un camí difícil per atènyer la meta d’entendre i acceptar tal com és l’amor que els uneix amb «la mateixa ferida espiritual innombrable.»

La disposició de la matèria narrativa també s’entortolliga, com aquest camí, amb salts endavant que ens fan esperar per saber l’explicació d’allò que ha passar.  Ens avança els fets i, alhora, ens refrena: un bon procediment narratiu.

Per altra banda, la prosa de SR conté metàfores originals i planeres que parlen als sentits: també ajuden a aconseguir aquesta aura especial que tenen els protagonistes. 


«L’olor de benzina s’infiltra a l’interior del cotxe, feixuga com un mal de cap.»

«...les clavícules pàl·lides, com dos guionets blancs.»

«A fora, no fa gens d’aire i la roba penja sense bellugar-se, colors molls.»

I que, també, sumen punts per aconseguir el plaer de commoure’ns amb l’art.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada