Des del carrer Peu de la Creu, antiga seu d’Edicions 62, es podia flairar la presència de la Boqueria. L’empresa ha tirat cap a Diagonal, com tantes, però l’aroma del llibre perviu.
Llegeixo després d’haver-me retrobat amb un Mercat de Sant Josep sense turistes, de passejar-hi i de lligar conversa. Hi ha menys parades obertes, però ho estan a bat a bat i les ganes de parlar m’acosta a aquest veïnat nou i vell que em retorna a la infantesa.
M’identifico tant amb el llenguatge pulcre i emotiu d’Isabel Obiols com amb les fotografies carregades de sentit de Pere Ferrer. Comparteixo el joc amb el mosaic de Miró, quan l’autora sortia d’escola, i em parla l’ombra de l’escut del Mercat que apareix a la portada. O millor dit, el llegeixo projectat al terra pel sol de tarda, perquè la ciutat «és com un manuscrit on es poden entreveure les successives escriptures.» I les paraules d’Obiols i les imatges de Ferrer donen sentit a aquest tros de palimpsest.
Història i vida es barregen. El Mercat on avui hi ha una llibreria, és en el lloc on es fabricaven tipus d’impremta i, just al costat al número 6 del carrer Jerusalem, el meu avi impressor hi tenia la Minerva.
Hi ha un fil que lliga el passat que es manifesta en el present. Un present canviant i polifacètic que els que viuen i fan viure la Boqueria saben mirar de cara amb humor i sociologia. En aquestes pàgines, tots hi són comptats i molts anomenats: és de justícia.
La Boqueria s’adapta a les noves situacions i a la Gardunya ja no hi ha ni carros ni pageses, les últimes són rere la Virreina. Molts botiguers s’han convertit en majoristes, altres innoven i serveixen des d’insectes, fins a carn de cangur. Ja no hi ha cua davant el carret de carn de toro el dia de corrida, però pots comprar les peces tallades de mil maneres diferents i les botigues de menuts tenen al davant cues d’equatorians. El bacallà continua arribant d’Islàndia, però ja no és ressec ni groc. L’illa del peix llueix com una joia i se sent parlar en tots els accents.
Quina serà la transformació que vindrà després de la pandèmia?
Les columnes ja fa temps que s’han tret la màscara que les tapava i tot el recinte s’ha esponjat. Ara que està més buit té un altre ritme: a certes hores massa ensopit, a d’altres més humà, tot i així, la lectura d’aquest llibre m’ha provocat la mateixa sensació que l’olor picant i dolça que continua fent el Mercat: m’ha fet sentir a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada