«L’estany buit és un poemari ple d’idees i bellesa» diu el prologuista Josep Masanés. Però, alhora, conté càrregues de profunditat que remouen el fons de qualsevol estany.
El vent que pot arribar a ser escombriaire parla del temps i dels records com a «Estança buida»
Alegres tertúlies empaperen les parets
i un mirall regalima mirades d’antany.
El vent ha dut la pols dels capvespres (...)
Recordar obrir una porta.
Les accions quotidianes prenen una altre dimensió i llançar les escombraries es converteix en un acte nostàlgic en un retorn a allò viscut.
Cap al tard, a l’abocador de la nit
hi llanço ben lligada
la bossa amb la deixalla del dia viscut.
El gat rondinaire del record l’enceta...
Ara bé, sota la paraula clara i el ritme cadenciós hi ha una angoixa reivindicativa que trobo accentuada en les dues últimes composicions compostes de diverses estàncies i que ja en els títols ens parlen dels dos símbols que es constitueixen en leitmotivs del recull: El vent i el buit.
A «La veritat a contravent», com en altres composicions, apareix tant l’instint de lluita com el valor de la paraula poètica:
Llavors, tots d’arrel es conjuren per no ser doblegats.
Entre vents, sabran fer-se comprendre.
Vull contenir tots els teus gestos
en una sola metàfora per estimar-la.
I a «L’instant nu» el despullament i la buidor s’omplen:
Nu arriba sempre l’instant,
perquè el vesteixis de la millor manera...
Àngel Fabregat ha omplert l’estany buit de bona poesia.
Moltes gràcies estimada amiga per dispensar temps en llegir el meu poemari i sobretot en fer-hi esment públicament. Rep una forta abraçada i l'agraïment de la meva poesia.
ResponElimina