Torno a Manuel Baixauli.
Com sempre, hi ha molta teca en Ignot i no parlaré de la trama entortolligada ni de l’alternança del punt de vista que proposa angles insospitats. Només em fixaré en les eines conceptuals —analogies, símbols o metàfores— gràcies a les quals podem entrellucar els secrets de la creació artística sigui plàstica o literària.
Començo pels noms propis que converteixen els personatges, encara que siguin realistes, en possibles elements d’una al·legoria. Crisòstrom o boca d’or, Mateu: do de Déu, Artur d’evocació cavalleresca o Edmund com el comte de Montecristo...
Segueixo per una fèrtil analogia segons la qual escriure involucra el cos i és com una gimnàstica saludable. Així també, el talent vol digestió lenta. Qualsevol art creatiu és un fet orgànic.
Per altra banda, una ànima sense foc no pot escriure i l’art que busca el caliu va a les profunditats. La mina de El Molar, el guiatge del Perxe i les cases de l’Edmund es converteixen en símbols que, alhora que estructuren el relat, ens apropen a un dibuix de la possible sortida del laberint. Si és que n’hi ha, perquè els personatges d’aquesta ficció somien un món que sigui «un llibre immens i viu.»
Uns éssers amants de la pintura, la música, el cinema i la literatura que es confabulen per trobar els genis desconeguts, els tresors ignots que es preferible no pregonar per preservar l’encant «com de cala recòndita i paradisíaca». La paradoxa entre ocultar i publicar es fa evident i, tot i així, m’identifico amb aquests friquis perquè m’agrada divagar tot caminant per llocs com els arrossars i anar més enllà.
«Finestra sempre.»
Jo també m'hi identifico a vegades... :)
ResponElimina